dimarts, 27 de juny de 2017

Qui doni un vas d’aigua fresca...

13 diumenge durant l'any A
Mt 10, 37-42
Continuem escoltant consells que Jesús dóna als seus deixebles, un cop els ha constituït com a grup. Uns consells que són per a la missió, per a sortir enmig del món, per testimoniar la bona notícia d’un Déu que és Pare, que ens estima i que ens convida a estimar.
La invitació a estimar-lo a ell més que al pare, la mare o als fills pot semblar estranya. No hem d’estimar els pares, no hem d’estimar els fills? Cal que situem tot plegat al lloc correcte, que és el de saber que vol dir estimar Jesús. Estimar Jesús no és un acte intimista i piadós. Estimar Jesús és estimar els preferits de Jesús, els petits, els pobres, els exclosos, els desvalguts. Comprenent-ho així, aquest estimar més Jesús que a la família és més aviat una crida a no tancar-nos en els petits cercles on ens trobem bé. És una crida a estimar sense fronteres, obrint-nos especialment als que més ens necessiten.
També són paraules exigents les de prendre la creu. Aquí tampoc no es tracta de buscar el sofriment pel sofriment. Seguint l’exemple de Jesús i de tants d’altres, prendre la creu és no defugir les dificultats, les incomprensions, el rebuig que pot venir quan ens comprometem en un amor sense fronteres i gratuït. Jesús no va buscar la creu, se la va trobar i no va fugir. Semblantment a tants homes i dones que fent el bé han rebut rebuig i incomprensió. I a homes i dones que fins i tot han pagat amb la vida el seu compromís per als més febles.
Jesús vol deixebles que estiguin disposats a donar la vida per la causa del Regne, per la causa de la justícia. Caldrà que veiem on són avui sobretot les causes del Regne. Quins són els preferits de Déu avui. Els que es troben en situacions d’indefensió, de vulnerabilitat. Segurament els que s’han de desplaçar a causa de la guerra o de la pobresa. Els qui truquen a les portes de les nostres fronteres. Els qui no arriben a poder fugir i viuen enmig de la guerra. Els qui pateixen fam a causa de les sequeres. Els qui estan exposats a malalties endèmiques com la malària.
Però també, més a prop nostre, els qui no tenen un habitatge digne, els qui viuen al carrer. Els qui són víctimes de la intolerància o de la violència de gènere.
Són tots aquests els qui esperen un vas d’aigua fresca que alleugi les seves sets, els seus patiments. Són aquests els qui sense buscar-ho carreguen les seves creus.
Per a molts aquests mesos que venen són temps de vacances, de viatges, de canvis de llocs i d’activitats. Potser podrem trobar un temps per a reflexionar, per a revisar, per a plantejar-nos reptes, per a prendre decisions.
Fem-ho obrint bé els ulls i les orelles. Siguem portadors de vasos d’aigua fresca, portadors d’acolliment, de somriures, de servei, de disponibilitat. Pensem en aquells que es troben sols i que fa temps que no visitem. Una visita, un somriure, són aigua fresca que alleuja moltes sets.
Celebrem l’eucaristia, no com un ritus o com un precepte que complim, sinó com un moment per refer forces i per saber-nos enviats pel nostre Mestre.