12 diumenge durant l'any A
Jr 20, 10-13 Mt 10, 26-33
Jr 20, 10-13 Mt 10, 26-33
L’evangeli que acabem d’escoltar s’emmarca dins d’un
seguit de consells que Jesús dóna al grup dels dotze que acaba de constituir. A
aquest grup a vegades els anomenem deixebles i a vegades apòstols. Cada una de
les dues paraules tenen un significat diferent.
El deixeble és aquell que està al costat d’un
mestre, que l’escolta, que mira d’estar a prop seu. Però abans d’escoltar i aprendre del mestre cal establir un
vincle de confiança. El deixeble ha descobert en aquell mestre alguna cosa que
li dóna confiança. Se’n pot fiar d’ell. I perquè li té aquesta confiança, vol
escoltar-lo, mirar el que fa, i intentar seguir els seus passos.
Aquesta confiança s’ha de viure en llibertat.
Quants mestres intenten suprimir la llibertat dels seus deixebles. Pensem per
un moment en les sectes.
No és el cas del mestre veritable, com ho fou
Jesús. El bon mestre respecta el deixeble, l’ajuda a créixer i quan veu que ja
n’és capaç, l’envia, el deixa volar.
Precisament l’altra paraula, “apòstol” ve del grec i significa “enviat”.
Jesús envia el deixeble, el converteix en
apòstol. No pretén que estigui sempre al seu costat. Vol que el què ha après ho
comuniqui als altres.
I aquest és el missatge que dóna Jesús als
apòstols en l’evangeli d’avui: “allò que
us dic a la fosca, digueu-ho a plena llum, allò que us dic a cau d’orella,
proclameu-ho des dels terrats”
És el pas del deixeble a l’apòstol, ser testimoni. El camí que van haver de
fer els Dotze és el camí que estem convidats a fer cada un de nosaltres.
Començar, doncs, per fer confiança, fiar-nos d’ell, posar-lo en en el
centre de les nostres vides, amb les nostres preocupacions, dificultats,
dubtes... Com Jeremies, que sabem que ho va passar molt malament, que va ser
perseguit, amenaçat, hem de saber dir: “és
a vós que jo he confiat la meva causa”
Saber-ho dir i saber-ho viure no en els bons moments també en els dolents,
aquesta és la prova de foc del deixeble. Creure que Déu té comptat cada un els
nostres cabells en el moment en què ens sentim abandonats. Aquest és la fe
veritable. Més que l’acceptació d’uns dogmes o uns manaments.
Quan hi arribem, el següent pas, el de testimoniar, el de sortir als
carrers, ja no és massa difícil.
La força, el coratge brollaran d’aquesta confiança. És amb aquesta força
que Jesús va poder arribar fins al final. Una força que naixia de la gran confiança
que tenia en el seu Pare.
El que fins ara hem dit, ho podem aplicar també a l’Església. A vegades té
la temptació de quedar-se dins dels seus murs. Només sortir per reivindicar
drets. Si el nostre grau de fe, de confiança fos més gran, no ens faria por
sortir a les teulades, anar pels carrers, a plena llum, no per dominar, ni per
buscar cotes de poder, sinó per compartir amb els altres, creguin el que
creguin, la nostra confiança en l’ésser humà, que brolla de la nostra confiança
en Déu i en el seu amor.
Barrejar-nos amb els altres, no per acomodar-nos al món sinó per posar-nos
al seu servei, per ser llevat dins la pasta.
Per arribar-hi, però, cal que creixem com a deixebles, que anem
contínuament cap al nostre mestre per escoltar-lo, per alimentar-nos de la seva paraula, i per
compartir el pa i el vi de l’eucaristia, signes de la seva vida donada en favor
de tota la humanitat, sense distincions de raça, nació, religió ni condició
social.
Fem-ho una vegada més en l’eucaristia d’avui.
