El Cos i la Sang de Crist any A
Dt 8,2-3.14b-16a 1Co 10, 16-17 Jn 6, 51-58
Dt 8,2-3.14b-16a 1Co 10, 16-17 Jn 6, 51-58
Jesús ens va deixar el memorial de la seva vida en el sopar que va celebrar
amb els deixebles el dijous sant. Ho podia fer de moltes altres maneres, però
va escollir el moment d’un àpat. De fet no és massa estrany. Tot al llarg dels
evangelis trobem Jesús en diverses ocasions participant en un àpat.
Fins i tot va ser acusat pels seus detractors de ser un glotó i un bevedor.
L’àpat és un moment de la vida de l’home que ha tingut la seva importància, i
que ens diferencia dels animals. És cert que els animals també mengen, però per
dir-ho d’alguna manera, no perden el temps en el moment de menjar per passar
una estona amb els altres, com fem nosaltres moltes vegades. El fet de menjar
ens és una excusa per passar una estona amb els nostres familiars, amics,
sobretot en aquells àpats de celebració, de festa.
Jesús no fa més que aprofitar aquesta vivència del convit, del banquet, de
l’àpat fraternal, tan profundament arrelada en els humans, per anunciar aquell
Regne de fraternitat, d’amor, anunci que és l’objectiu de la seva missió. Per
això no li fa res compartir taula amb qualsevol: sigui un publicà o sigui un
fariseu, sigui un ric o un pobre.
En la primera lectura Déu recorda a l’home que no viu només de pa, sinó de
tota paraula que surt de la boca de Déu.
És aquesta paraula precisament, la que enriqueix tots els àpats en els que
Jesús participa. Una paraula que ve de Déu a través seu. Una paraula que no és
sempre verbal, una paraula que és moltes vegades un gest: una guarició, un
somriure, un gest d’acolliment, un gest de servei... El sopar del dijous sant,
doncs, l’hem de veure dins d’aquest context.
Jesús utilitza dos dels elements més senzills, però també més
significatius, del sopar. El pa i el vi. Aquests dos aliments que provenen de
dos fruits, el blat i el raïm, però que han estat elaborats per l’home: Do de
Déu i treball de l’home. Jesús va fer una bona elecció. El pa i el vi resumeixen
d’alguna manera el que és la nostra vida. Rebre els dons que Déu ens dóna però
posant-hi el nostre treball, el nostre esforç.
El pa és el signe de la unitat com ens diu Pau a la segona lectura. En el
gest de trencar aquest sol pa i distribuir-lo Jesús ens diu que ell es trenca,
es dóna, es disgrega en cada un de nosaltres, amb l’objectiu que aquest pa
trencat provoqui la unitat d’aquells que el mengen. El pa es divideix amb
l’objectiu d’unir. Jesús es trencarà sobre la creu per tal que la humanitat camini
cap a la unitat.
En el gest de trencar el pa, Jesús ens recorda també que la vida s’ha de
compartir. Que les alegries, compartides, són més duradores, i que les
dificultats, compartides, se suporten millor.
Germanes i germans, l’eucaristia que
celebrem cada diumenge és record d’aquell sopar. No només un record del passat.
És memòria que es fa present. La donació
de Jesús per a nosaltres es repeteix avui aquí. El pa trencat, el vi vessat,
se’ns donen per tal que nosaltres esdevinguem instruments d’unitat i d’amor.
L’eucaristia no s’acompleix dins de la celebració, s’acompleix en la vida.
Estimant a l’estil de Jesús fem que la nostra vida sigui eucarística. Nosaltres
esdevenim l’aliment de comunió. Una eucaristia tancada sobre ella mateixa,
sense conseqüències no és una veritable eucaristia. Sant Pau arriba a dir als
corintis en una carta: “L’eucaristia que
heu celebrat no és eucaristia!” L’eucaristia pot estar formalment molt ben
celebrada i no ser veritable eucaristia!
Demanem, doncs, en aquesta
festa del Cos i la Sang de Crist, que mai no se’ns pugui dir: “L’eucaristia que heu celebrat no és
eucaristia”