divendres, 10 de juny de 2011

com el Pare m'ha enviat també jo us envio a vosaltres

Cinquanta dies després de Pasqua, on els Jueus celebren l’alliberament de l’esclavatge d’Egipte guiats per Moisès, celebren en la festa de la Pentecosta, el do de la Llei del Sinaí. Per ells, Déu se’ls fa proper, no necessàriament en fets meravellosos, sinó en la quotidianitat de la vida, allà on es regulen les relacions humanes. Déu es fa proper honorant el pare i la mare, respectant la vida de l’altre, respectant el que és de l’altre, respectant la relació dins la parella, etc. Déu fa aliança amb ells, convidant-los a viure en aliança amb els que són al seu voltant.
Cinquanta dies després de la nostra Pasqua, on hem celebrat l’alliberament del mal i de la mort, significats en la resurrecció de Jesús, els cristians celebrem la festa de la Pentecosta, la festa de l’Esperit. Semblantment als Jueus, celebrem aquest Déu proper, que ens vol acompanyar. Aquesta proximitat és tal, que es troba en el més profund de nosaltres, en el nostre esperit humà. L’Esperit de Déu vol aliar-se amb el nostre esperit i caminar junts.  
Aquest Esperit s’alia amb l’esperit dels deixebles per què deixin enrere la por que es reflecteix en la casa tancada, i amb valentia anunciïn la bona notícia del seu Regne. La por deixa lloc al coratge, la tristesa a l’alegria, la foscor a la llum.
Vent, foc, alè... aquestes i altres han estat les imatges que s’han utilitzat per expressar una realitat difícil d’explicar. Aquella realitat que és la més interior, més propera, és a la vegada la més difícil d’expressar o d’imaginar.
No passa res. Es més important reconèixer l’Esperit que parlar d’ell, sentir-lo que explicar-lo.
L’Esperit és dins nostre fins i tot sense reconèixer-lo, o sense creure en ell. Es aquest Esperit el que ens fa actuar quan els nostres fruits són fruits d’amor, d’alegria, de pau, de paciència, de bondat, de confiança, d’humilitat, de perdó...
La primera lectura ha insistit sobre un aspecte important de l’Esperit: Es un Esperit sense fronteres. En ell no hi ha una llengua, ni una raça, ni una ideologia, ni un sexe, ni tan sols una religió.
Pot sojornar en el catòlic, en el musulmà o en l’ateu. En una església, en una sinagoga o en una mesquita.
Es un Esperit universal, però fa una discriminació positiva cap a aquells qui eren els preferits de Jesús.
 Per això ens impulsa sempre a ser instruments d’unitat, a ser propers dels altres, especialment dels petits, dels pobres, dels malalts, dels desanimats, dels exclosos...
Nosaltres cristians creiem que aquest Esperit de Déu es va fer transparent en Jesús. Per això, per poder-lo reconèixer millor, per deixar-lo actuar a través nostre, perquè pugui habitar dins nostre, mirem Jesús, el que va dir i el que va fer.
Es l’Esperit el qui, a la llum de Jesús, ens ajuda a llegir els signes del nostre temps, tan els positius com els negatius, les alegries i les esperances, però també les tristeses i les angoixes.
Encara que sigui tan proper, és un esperit discret, que respecta la nostra llibertat, no fa de nosaltres robots. Convida, empeny, il·lumina, però sempre deixa que sigui el nostre propi esperit el qui pren la decisió, el qui diu la darrera paraula.
 Però creiem que quan som dòcils a la seva acció és quan som més lliures. I que quan en virtut de la nostra llibertat som refractaris a la seva acció, fàcilment esdevenim esclaus. Esclaus de l’egoisme, de la mandra, de l’individualisme, del consumisme...
L’Esperit és el que a l’Eucaristia transforma el pa i el vi, i sobretot els nostres cors, per tal que esdevinguin i esdevinguem Cos de Crist, seguidors de Jesús, senyals d’una humanitat fraterna i solidària.
Que aquesta eucaristia sigui aquell vent, aquell foc, que ens fa obrir les portes i les finestres per sortir al mig del món per anunciar i ser testimonis, a través del nostre amor, que Déu és Amor.