dimarts, 27 de desembre de 2011

L'Esperit del seu Fill crida en els nostres cors "Abba, Pare!"

Nm 6, 22-27  Ga 4, 4-7  Lc 2, 16.21

La solemnitat de la Mare de Déu, una setmana després de Nadal, és més que una festa de Maria, una festa nadalenca. Entre Nadal i Reis, vol reforçar el misteri de l’encarnació, d’un Déu que es fa ésser humà, que entra dins l’espai i del temps, dintre de la història.
I de fet d’això es va tractar quan l’any 431, en el concili d’Efes es va proclamar que Maria era Mare de Déu. No va ser per exalçar Maria, sinó per deixar ben clara la humanitat de Jesús. Unint humanitat i divinitat, ja que ningú no posava en dubte que Maria era plenament del gènere humà, s’afirmava amb força que Déu pot entrar dins la història, però no de qualsevol manera, sinó a través de l’ésser humà, a través de la noia de Natzaret que accepta col·laborar amb Déu.
 La festa de Nadal ens ajuda a comprendre que Déu ha vingut a casa nostra, però també que casa nostra a anat a Déu. Que la història humana, amb llums i ombres, ha estat acollida per Déu.
Aquestes afirmacions són més revolucionàries del que semblen a primera vista. Trenquen amb moltes concepcions religioses que cerquen mitjans extraordinaris, mistèrics, miraculosos per fer que Déu baixi a la terra. Concepcions que també trobem moltes vegades en el cristianisme.
El que s’ha revelat a Betlem és que Déu entra per la porta normal, que ho fa a través de l’esperit humà de Maria, que ho fa a través de l’esperit humà de cadascú de nosaltres, si li obrim la porta quan truca.
D’una manera semblant a Maria, també nosaltres, si ens posem, com ella, a la seva disposició, podem ser “embarassats” per Déu, i donar fruits de Déu, que són fruits d’amor. Déu ens busca, com va buscar Maria, per entrar a la història a través de nosaltres. El fruit que fem néixer és al mateix temps fruit nostre i fruit de Déu. Esdevenim paraules de Déu.
Jesús, amb la seva vida, ens ha obert camí. Per això, si ell que és el germà gran, el fill estimat de Déu no va utilitzar aquesta filiació per separar-se dels altres, per posar-se a sobre dels altres, amb poder polític, econòmic, o religiós, nosaltres mai no podem utilitzar Déu per separar-nos dels nostres germans amb cap mena de poder material ni moral.
És ben clar que aquesta no ha estat sempre la història dels cristians. En massa ocasions hem oblidat el misteri de l’encarnació, del Déu que planta la seva enmig de les nostres, del Déu que prefereix els petits, els exclosos, els pobres... i hem utilitzat la religió per dominar, per sentir-nos superiors i no germans. Hem oblidat el Déu que és “abba” papa, i que fa de nosaltres fills seus i germans dels altres.
Es una coincidència volguda que avui, primer de gener, se’ns convidi també a pregar per la pau.
Els àngels van dir als pastors: “Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que estima el Senyor”. No són dues afirmacions independents. La glòria de Déu es manifesta quan a la terra hi ha pau, una pau que brolla quan acceptem que l’altre, qualsevol altre,  és per a nosaltres un germà o una germana a qui hem d’estimar.
Preguem doncs amb tota l’Església per la pau. Una pau que ha de començar en els nostres cors, en uns cors plens de tendresa, de compassió, de misericòrdia, i sobretot de perdó. Capaços de perdonar aquell que ens ha fet un tort, que ens ha ofès, que ens ha perjudicat.
No pensem que la pau vindrà tota sola. Comencem per apagar les petites guerres que hem encès dins de la família, a la feina, a l’escola, dins del veïnat. Fent-ho així, la nostra pregària serà sincera i coherent.  
Apropem-nos avui de Maria. Ella és la nostra mare, i com totes les mares, pateix en silenci quan veu que els seus fills es maten. Posem a disposició de Déu les nostres vides perquè “embarassant-nos” de pau pugui engendrar a través nostre la pau a la terra.