divendres, 11 de novembre de 2011

El que t'havia encomanat ho has administrat fidelment

Pr 31, 10-13.19-20.30-31  Mt 25, 14-30

La paràbola dels talents que acabem d’escoltar és prou coneguda. Com la que vam escoltar diumenge passat, la de les deu noies que esperen l’espòs, el primer missatge que ens vol donar és el de que la nostra vida ha de donar fruit. En el nostre seguiment de Jesús no ens podem quedar a mig camí. No n’hi ha prou amb escoltar-lo (rebre els milions), cal posar en pràctica la paraula escoltada, cal donar fruit com aquella esposa de la primera lectura. Una lectura que cal situar en el context del temps en què va ser escrita, i reconèixer-li almenys la part positiva, la de lloar el treball callat i eficaç de la dona. Avui, que sembla que siguem molt avançats en el camí de la igualtat de l’home i la dona, no sé si som prou reconeixents i agraïm prou aquest treball, sovint silenciós i discret, de la dona en tants àmbits; dins la família, i també dins la comunitat cristiana.
La lloança a la bona esposa és pels bons fruits que dóna la seva vida quotidiana. S’ocupa del treball diari i té temps d’ocupar-se també dels pobres.
Donar, doncs, fruit, és posar en pràctica la paraula que rebem.
Sovint, la dificultat de posar en pràctica la paraula de Jesús no ve del fet que no sapiguem el que Jesús vol de nosaltres. Ve sobretot del fet que és una paraula exigent que moltes vegades intentem acomodar a la nostra mediocritat.
Fa uns diumenges Jesús resumia la seva paraula, el seu ensenyament: els manaments fonamentals són dos: estimar Déu i a estimar els altres.  
Posar en pràctica aquest manament d’estimar, donar fruit, no és fàcil. Estimar a la manera de Jesús vol dir estimar l’altre, sigui qui sigui, només pel fet que em necessita, com ho va fer el bon samarità. Estimar a la manera de Jesús vol dir saber perdonar, vol dir estimar fins i tot els enemics, parar l’altra galta, posar-se al servei dels altres en comptes de buscar a ser servits...
Posar en pràctica aquesta manera d’estimar és el que Jesús espera de nosaltres, de la mateixa manera que el senyor de la paràbola esperava dels seus administradors un rendiment dels seus béns. 
Un segon missatge de la paràbola ve del fet que un rebi cinc, l’altre tres i l’altre un. És un reconeixement de part de Déu de la nostra diferència. No tots rebem igual, per la raó que sigui, no tots podem donar un fruit igual.
Reconèixer aquesta diferència no és a vegades massa habitual en la nostra manera de fer. Ara penso especialment en els pares o en els educadors. No ens és fàcil veure cada fill o cada alumne per ell mateix, sense fer comparacions amb altres alumnes o amb altres fills. La manera de fer de Déu, que ens mira i ens exigeix a cada un d’una manera diferent, ens convida a fer el mateix.
La comparació que cal que fem no és entre el que jo faig i el que fa el meu veí. La bona comparació és entre el que he fet i el que hauria pogut fer. Entre els fruits que he donat i els que hauria pogut donar. Entre l’amor que he posat en pràctica i el que hauria pogut posar.
Fer aquesta comparació és més exigent, si som sincers amb nosaltres mateixos, que quan ens comparem amb els altres. Quan ens comparem amb els altres tendim a fer-ho amb els qui fan menys que nosaltres i així quedem satisfets.
Quan ens comparem amb nosaltres mateixos, sempre veiem que hauríem pogut fer més.
Aquests reptes que tenim davant nostre, com a administradors dels talents que hem rebut, els hem de viure amb confiança i no amb por com l’administrador que ha rebut un milió. És només amb aquesta confiança en un Déu que és Pare, que ens estima i que ens perdona, serem capaços de fer passes endavant i de donar fruits.
Amb aquesta confiança celebrem l’eucaristia, el convit on som els convidats d’aquest Déu que ens estima com a fills.