diumenge, 30 d’octubre del 2011

Vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar

Ap 7, 2-4. 9-14  1Jn 3, 1-3  Mt 5, 1-12a

La lectura de l’Apocalipsi ens aporta un missatge d’universalitat. La multitud que ningú no pot comptar és signe d’aquesta humanitat de tots els temps i de tots els llocs que caminen cap a Aquell que la va crear a la seva imatge i semblança.
La festa de Tots els Sants és una festa d’universalitat. La mateixa universalitat que té dins seu la bona notícia de Jesús.
Quan es va acomiadar dels deixebles els va dir: “aneu per tot el món”. I els primers temps del cristianisme són uns temps en què les fronteres es van trencant.
Es cert que la manera com els seguidors de Jesús, l’Església, va comprendre aquest sentit universal en alguns moments de la història, va deformar aquest esperit universal.
Es sobretot el Concili Vaticà II que recupera allò que una mica l’Església havia perdut: aquell esperit que fuig del sectarisme, de pensar que la bondat només és dins i que tot el de fora és dolent. Aquell esperit que dóna més importància al fer que al dir,  que és l’esperit de l’evangeli. El que compten no són les etiquetes, el que compta és la manera de viure. El qui treballa a favor del Regne, forma part d’aquest Regne, siguin quines siguin les seves creences.
Es amb aquest esperit que quan celebrem la festa de Tots els Sants, la festa de tots aquells que ja són al Regne definitiu, hi sabem veure no només els sants cristians, batejats, sinó tots els qui en la seva vida van intentar fer la voluntat del Pare del cel. I de la mateixa manera que no dubtem que Abraham, que no va ser cristià, té un lloc, també podem pensar que molts homes i dones no cristians, i fins i tot no creients, tenen el seu lloc enmig d’aquesta multitud que ningú no pot comptar. La multitud dels qui han estat pobres, humils, nets de cors, dels qui han posat pau, dels qui han tingut fam de justícia, que fossin cristians o musulmans, creients o ateus.
Es amb aquest esperit obert i dialogant que la nostra fe ha de unir i no separar, ens ha de fer més propers.
Jesús es va allunyar d’aquells que separaven, que dividien. Tota la seva vida i el seu ensenyament són una invitació a la comunió, a cercar l’ovella perduda, a obrir els braços al fill que torna a casa, a acollir la dona marginada, el leprós que ha estat exclòs, l’infant que ningú no té en compte.
En la festa de Tots els Sants i mirant aquesta multitud que ningú no pot comptar, cerquem la santedat, però cerquem-la fent créixer en nosaltres l’esperit de l’evangeli, l’esperit de les benaurances. Cerquem-la donant la mà especialment a tots aquells que no tenen forces, que estan sols, que passen per dificultats.
Demà se celebra la commemoració dels fidels difunts. Però ja avui podem fer aquesta commemoració, veient com a sants aquells difunts que ens són més propers, veient-los formant part d’aquella multitud tan gran que ningú no la pot comptar.
Tan ells com nosaltres som fills de Déu, però ells ja frueixen plenament d’aquesta filiació.
I nosaltres que encara caminem, intentem fer créixer aquesta filiació. La manera de fer-la créixer és de fer créixer la nostra fraternitat. Saber reconèixer en l’altre un germà, una germana. Aquesta és la primera conseqüència de ser fills de Déu: viure com a germans, i no només d’aquells que em cauen bé, que pensen com jo, que són de la meva família. Ser germà d’aquell que en un moment o un altre em necessita, sigui qui sigui.
Aquest és el camí de santedat que Jesús ens va ensenyar: estimar Déu i estimar els altres. Passar per la vida fent el bé, tal com ell ho va fer.
Germanes, germans, que l’Eucaristia que avui celebrem ens ajudi avançar per aquest camí de santedat.