dijous, 27 d’octubre de 2011

Tots vosaltres sou germans

1Te 2, 7b-9 . 13  Mt 23, 1-12

Després de les discussions que hem escoltat aquests diumenges, Mateu reuneix tot un seguit de paraules de Jesús criticant els escribes i els fariseus. Paraules dures, paraules que sobretot ens interessen perquè també ens interpel·len a nosaltres, que també tenim actituds semblants a les d’ells. Sobretot nosaltres, jo, que tenim responsabilitats a l’església, a la comunitat cristiana, com a bisbes, com a sacerdots, com a catequistes..., aquest evangeli ens ha de fer reflexionar.
“No feu com ells, perquè diuen i no fan”. Quantes vegades aquesta frase de Jesús ressona dins nostre perquè ens sentim identificats, perquè sabem que diem molt i no fem el que diem. No és aquesta una de les raons més importants del descrèdit de tantes institucions, i també de l’Església. Tots aquells que d’una o altra manera intentem educar, ensenyants, pares, sacerdots, catequistes hem de donar molta importància a aquesta coherència entre la nostra vida i el que intentem ensenyar.
De quina manera, com a cristians, ens hem d’aproximar dels altres, dels no creients, dels creients d’altres religions? De quina manera els pares cristians s’han d’aproximar dels fills que a certa edat s’allunyen de la fe o de l’Església?
Sant Pau en la seva carta ens dóna una primera pista: ens hem d’aproximar “amb amabilitat, com la mare quan acarona els seus fills”
I Jesús ens dóna més pistes a l’evangeli: ens hem d’aproximar considerant qualsevol home, qualsevol dona, abans que res com un germà. I no com algú que és inferior a mi o que viu en l’error.
Som tots germans i només hi ha un Mestre, un Pare i un Guia.   
 Vol dir que no hem d’ensenyar, catequitzar, evangelitzar?
Evidentment que sí que ho hem de fer, i fins i tot estem obligats a fer-ho, però amb amabilitat i fraternitat. Sense jutjar ni condemnar. Amb humilitat i reconeixent les nostres incoherències i infidelitats a allò que anunciem.
Evitant les paraules que poden ofendre, essent sempre molt comprensius i respectant sempre, com Déu ho fa amb nosaltres, la seva consciència i la seva llibertat.
Jesús acusa els escribes i fariseus de “carregar farcells pesadíssims a les espatlles dels altres” No hi ha a vegades en la doctrina de l’Església alguna cosa d’això, per exemple en la disciplina del matrimoni? No hauria, sense renunciar a l’exigència personal, ser una mica més misericordiosa i compassiva amb aquells homes i dones que han fracassat en el seu matrimoni i a qui se’ls prohibeix combregar quan intenten refer la seva vida?
 En l’eucaristia celebrem la donació total del nostre germà gran, Jesús. El que ell ens ha dit, ho ha fet el primer de tots. S’ha posat al servei de tots. Combregar amb Ell és combregar amb la humanitat, sobretot amb aquella part d’humanitat que ho passa pitjor. Combregar és un compromís de posar-nos al seu servei.
Que l’eucaristia ens ajudi a descobrir aquests germans i germanes que es creuen en el nostre camí.