divendres, 4 de novembre de 2011

Vetlleu perquè no sabeu ni el dia ni l'hora

Mt 25, 1-13
Aquests darrers diumenges de l’any litúrgic ens conviden a fer balanç de la nostra vida. L’ensenyament principal de la paràbola de Jesús es troba en la darrera frase: “Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora” Es una invitació a vetllar i estar a punt. El qui no vetlla, no pot conèixer Jesús ni el que ens ha ensenyat. Quan Jesús diu a les desassenyades: “No us conec” és una altra manera de dir: “No em coneixeu”. Són exactament les  mateixes paraules que diu a aquells que sempre van dient “Senyor, Senyor” i que no fan la voluntat del Pare, és a dir a aquells que parlen molt però no fan res, aquells que construeixen la casa sobre la sorra en comptes de fer-ho sobre la roca. Aquells que diuen que volen seguir Jesús, que diuen que són cristians, però que en la seva manera de viure i de fer no s’hi veu gens la seva pretesa coneixença de Jesús. De fet, potser sí que coneixen una mica Jesús, han après coses sobre ell, se saben algunes de les seves paràboles, dels seus miracles. El seu coneixement es limita a saber coses sobre Jesús. Però no han fet amistat amb ell. No han posat oli a la torxa. I per això quan Jesús passa prop d’ells, no el saben reconèixer i no l’acullen.
Aquest és el secret de la paràbola. Més enllà de l’anècdota i de la història, el que Jesús proposa als deixebles és viure amb ell una veritable amistat, una relació de cor a cor més que no de cap a cap. Deixar-se seduir per ell, deixar-se tocar profundament per ell, per la seva Paraula.
Quan aquesta amistat s’estableix, el deixeble sap que el que compta sobretot és la manera de viure. El que Jesús vol del deixeble és que estimi com ell estima: estimar Déu i estimar els altres, aquell manament que fa uns diumenges Jesús va respondre als fariseus. Però un amor que no sigui de frases i de paraules, sinó de fets i de veritat.
En això consisteix vetllar, estar a punt. Haver deixat entrar tan endins l’amor de Jesús que el sabem fer sortir quan hi ha algú que ens necessita, quan hi ha algú que ens ha ofès, quan hi ha algú que es troba sol, quan hi ha algú que està malalt o desesperat... Estimar, com el bon samarità, aquell home ferit al costat del camí i que no coneixia de res. Curar-li les ferides amb oli, carregar-lo sobre el cavall i portar-lo a la fonda. Aquest és l’oli que necessitem, i el necessitem abundantment, perquè no se’ns acabi en els moments de dificultat. Quan la mandra o l’egoisme intenten guanyar en les nostres vides. Es aleshores, com per a un cotxe, que necessitem oli per avançar, per no defallir en el nostre amor.
Germanes, germans, aquesta és la saviesa, la veritable saviesa de què ens parlava la primera lectura. No és la saviesa la que sovint ens ensenya el món d’avui. La saviesa de consumir, de tancar els ulls a tot el que no és bonic de veure, d’espavilar-nos oblidant-nos dels altres.
Avui, en aquests temps de crisi econòmica, l’oli que més necessitem és l’oli de la solidaritat, de saber-nos sacrificar una mica per ajudar als qui es queden sense treball o als qui el seu negoci se’n va a l’aigua.
Que l’Eucaristia ens doni l’oli de l’amor per mantenir enceses les torxes.