Lc 20, 27-38
De l’evangeli que
acabem d’escoltar, cal que anem de seguida a la darrera frase: “Déu
no és Déu de morts, sinó de vius perquè, per a ell tots viuen”.
Aquesta frase és la clau d’interpretació. A Jesús no li agradaven les
disquisicions estèrils, les paraules complicades, els raonaments recargolats
com aquests que els saduceus li presenten. Jesús fuig del seu raonament capciós
i rebuscat per anar al centre, a l’essencial, a allò que és invisible als ulls
i que només es veu amb el cor.
Un missatge senzill que es deriva del missatge central de Jesús: Déu és
un Pare que ens estima com a fills i ens convida a estimar-nos com a germans.
D’aquest missatge central només poden derivar-se missatges de vida i
esperança. Sense poder explicar-ne els detalls de com serà, d’on serà, Jesús
ens diu senzillament: Déu és un Déu de vida. Déu estima la vida dels seus
fills.
I d’aquí que tots els seus actes, totes les seves paraules, tots els seus
gestos, donen vida, llum i esperança a aquells que estan desesperançats, desanimats,
malalts o a la fosca, a aquells que se senten exclosos o discriminats. Ho hem
anat veient aquests darrers diumenges en l’evangeli de Lluc: l’home caigut a la
cuneta, el fill que torna a la casa del pare, el leprós que recobra la salut i
dóna gràcies, el publicà Zaqueu, la viuda que demana justícia, el pobre
Llàtzer... Sempre hi ha un missatge d’esperança, de vida.
El nostre món, com el del temps de Jesús, té llums i ombres. Avui com
ahir molts homes i dones viuen en la foscor. Països sencers són víctimes de la
injustícia que provoca pobresa, fam, malaltia. Països que viuen amb el flagell
de la guerra, de la violència. Milers d’homes i dones que surten dels seus
països, travessant el mar, saltant tanques, fent quilòmetres a peu, amb infants
i vells, a la recerca d’un món millor.
Quin és el nostre testimoni avui? Som instruments de vida? Estem del
costat de la vida i de tot el que genera vida i no mort? Som propers de tots
aquells que amb les seves accions ajuden a viure els altres amb més dignitat?
No cal ser assassí per estar del costat de la mort. Una paraula pot
generar mort. Provocar el desànim, ser malcarat, insultar, no estar a punt per
ajudar... Són actituds que fan que la vida dels altres es faci més feixuga. Són
actituds de mort i no de vida.
Si volem ser instruments de vida, mirem Jesús, repassem l’evangeli. I a
la llum de la seva paraula, obrim els ulls i les oïdes per estar atents als
altres.
En aquests temps de crisi i dificultat cal estar més que mai atents als
altres. No ser indiferents, tal com el papa Francesc ens ho ha recordat sovint.
També els seus gestos i les seves paraules estan generant vida i esperança en
molta gent.
Dir que creiem en la vida més enllà de la mort, no es pot mai deslligar
d’allò que diem i fem en la nostra vida d’ara. És aquí on fonamentem la nostra
esperança.
Que el pa que trenquem, que el vi que vessem, que ens parlen de la vida,
però també de la mort violenta de Jesús, siguin signe de la nostra vida que
trencant-se es comparteix per generar vida. La mort a la creu no va poder
vèncer la vida que Jesús havia generat. L’amor va guanyar sobre la mort. Que
així sigui per a cadascú de nosaltres.