divendres, 17 de febrer de 2012

No havíem vist mai res de semblant

Mc 2, 1-12
Fins ara, en els evangelis que havíem escoltat, les reaccions als gestos i a les paraules de Jesús són positives. La gent busca Jesús, descobreix en ell gestos de compassió i de tendresa.
També l’home paralític comprèn bé aquesta bona notícia que porta Jesús. Té confiança, i aquesta confiança li fa vèncer tots els obstacles que l’impedeixen d’apropar-se de Jesús.
Sovint la nostra fe no ens impulsa prou a vèncer els obstacles. Perquè potser és una fe massa insípida o una fe que es limita a acceptar un conjunt de creences, uns dogmes o una moral a obeir.
La fe és més aviat la confiança que posem en Jesús i que ens fa moure, ens fa avançar. La fe guareix la nostra paràlisi interior. De la mateixa manera que va guarir el paralític i li va permetre de caminar.
Si la nostra fe ens deixa quiets, malament. La fe ha de ser activa, i es verifica en la nostra vida, en la nostra manera de fer.
No podem dir que tenim fe pel fet que demanem a Déu o a Jesús allò que ens manca. La nostra fe és completa quan en demanar allò que ens manca, ens posem al mateix temps a caminar en la mateixa direcció. Quan demanem que no hi hagi guerres, treballem en favor de la pau. Quan demanem que no hi hagi pobresa, comencem a compartir. Quan demanem pels nostres malalts, els anem a visitar i a fer-los costat.
Aquesta és la veritable fe, la d’aquell paralític que no es queda quiet esperant que Jesús vingui cap a ell, sinó que es posa en moviment cap a ell.
Un Jesús que, sense preguntar al paralític quins pecats té, sense demanar-li res, li perdona els pecats. No en sap res d’ell, no li posa cap penitència. Senzillament li diu: “Fill, els teus pecats et són perdonats”. Jesús n’ha tingut prou veient el camí que aquell home ha fet per arribar fins a ell, els obstacles que ha hagut de vèncer, i li ha donat el que per a ell és el millor regal que es pot rebre: el perdó.
Els fariseus, en comptes d’alegrar-se’n, critiquen. La bona notícia de Jesús no té cap ressò en els seus cors. Ells, els perfectes, els  que no necessiten ser perdonats de res, no poden compartir l’alegria del perdó.
Fins a quin punt, nosaltres, seguidors de Jesús, som instruments de perdó en els nostres ambients. Aquest perdó incondicional, que no fa preguntes, que no espera res a canvi. Ja ho sabem, perdonar costa, no és fàcil, i demanar perdó tampoc.
Però el perdó és essencial en el missatge de Jesús, en la Bona Notícia. No podem ser cristians i no fer cap esforç per fer créixer en nosaltres la capacitat de perdonar i de demanar perdó.
Quants problemes del nostre món vénen de la manca de perdó. Tanta violència, tants conflictes que no arriben a aturar-se perquè no hi ha ningú que estigui disposat a perdonar.
Perdonar és fer confiança en l’altre. Creure que aquell que m’ha fet mal pot canviar, pot ser millor del que era.
De manera semblant, perdonar-nos a nosaltres mateixos és també creure en nosaltres i en la nostra possibilitat de canviar. A vegades arrosseguem durant anys coses de les que ens penedim i som incapaços de fer net.
Déu sempre perdona perquè mai no perd la confiança en nosaltres. Sempre ens dóna una nova oportunitat. Jesús era compassiu perquè sabia descobrir en l’altre la seva bondat, ni que fos amagada.
Que aquesta eucaristia ens ajudi a avançar en aquest camí de perdó i reconciliació.