El relat de la transfiguració ocupa un lloc important en els evangelis sinòptics. Una importància que es troba no en la anècdota del que va passar, sinó en el seu missatge.
No val la pena perdre massa temps en preguntar-nos pels detalls de l’esdeveniment, en preguntar-nos com devia ser, com és possible.
Val la pena descobrir quin missatge ens vol donar i veure si en la nostra vida hi ha moments anàlegs al de la transfiguració.
Una manera de buscar el missatge seria de relacionar-lo amb un altre text dels evangelis, el del baptisme al Jordà.
En el text del baptisme les paraules del Pare són quasi idèntiques a les de la Transfiguració: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”
La missió de Jesús és la de desenvolupar la seva filiació, però no a la manera dels homes, pel poder, la riquesa o el miracle fàcil, com li suggereix el dimoni al desert, sinó a la manera de Déu que és la de posar-se al servei de la humanitat.
El camí d’Amor que emprendrà serà l’admiració d’uns, d’aquells que tenen set d’esperança, però també el rebuig d’altres, dels qui creuen que no necessiten res de ningú.
Una mica abans de començar el seu camí cap a Jerusalem, allà on la foscor intentarà vèncer sobre la llum, Jesús es transfigura per encendre una llum enmig d’aquesta foscor que s’aproxima.
És una llum donada als tres deixebles que hauran de travessar per la nit de la passió i del calvari. I és una paraula del Pare adreçada també a aquests deixebles: “Aquest és el meu fill, el meu estimat, escolteu-lo”
La vida humana, cada una de les nostres vides, camina entre roses i espines. La cendra del primer dia de Quaresma ens recorda la nostra fragilitat. Fragilitat física i fragilitat interior. Els moments en què ens adonem d’aquesta fragilitat són tan freqüents ! Malaltia, mort, catàstrofes… però també incoherència, feblesa, egoisme, infidelitat, ruptures…
És enmig de la foscor que hem de saber descobrir la llum, enmig de la desesperació que hem de trobar l’esperança, enmig de l’odi que hem de trobar gestos d’amor.
Transfigurar la fragilitat i la foscor de la vida, de la mateixa manera que Jesús ho feia: guarint, consolant, acollint, servint, perdonant.
Transfigurar la fragilitat i la foscor de la vida dels qui ens envolten pels nostres gestos d’acolliment, consol, acolliment, servei, perdó.
Un somriure, una paraula poden ser tan resplendents com el rostre resplendent de Jesús a la muntanya.
Gestos i paraules, sovint molt discrets que ajuden molta gent a viure enmig de les seves dificultats.
La vida no s’atura dalt de la muntanya. Cal sempre baixar a la plana, allà on hi ha la vida real. No podem tancar-nos allà on ens trobem bé. Hem de baixar enmig del món per comunicar la nostra esperança.
A Somàlia, a Barcelona, al Tercer Món o al Quart Món, lluny o a prop, a l’interior de les nostres famílies, en el nostre lloc de treball, portar llum i esperança.
Evidentment, per poder donar, cal abans tenir. Ens calen temps i moments per carregar les piles, per encoratjar-nos, per ajudar-nos. La comunitat cristiana, l’eucaristia, la pregària, haurien de ser llocs on alimentar la nostra esperança.
Que aquesta eucaristia d’avui sigui un moment de transfiguració, que ens ajudi a ser testimonis de l’evangeli en la vida de cada dia.
