dimecres, 8 de febrer de 2012

Sí que ho vull: queda pur

Mc 1, 40-45

Que l’eucaristia ens ajudi a mirar dins nostre, purificar el nostre cor perquè esdevingui un cor obert als altres, un cor que estima i que fa el bé.
La lepra era una malaltia considerada molt perillosa i contagiosa en el temps de Jesús. Es normal que en aquestes circumstàncies es prenguessin mesures molt dràstiques per evitar el contagi.
Penseu per un moment als nostres dies les reaccions que hi ha davant malalties contagioses com el SIDA o com les grips.
En aquell temps, a més, es feia una relació entre malaltia i pecat. La malaltia era conseqüència del pecat, sigui el propi, sigui el dels avantpassats. Amb la lepra, aquesta relació era més intensa degut a l’aspecte exterior de la malaltia.
El leprós, doncs, era considerat impur. Era impur externament, però també interiorment. Com hem escoltat a la primera lectura havia d’avisar clarament la seva condició,  “escabellats i amb vestits esquinçats”, havia d’allunyar-se de la gent i en cap cas s’havia de deixar tocar per ningú. De la mateixa manera, el qui no era leprós havia d’allunyar-se i no tocar un leprós.
Jesús i el leprós desobeeixen completament totes aquestes prescripcions: el leprós s’apropa a Jesús, Jesús el toca.
Aquestes lleis, encara que fossin justificades, marginaven socialment el leprós. Jesús, que anuncia una bona noticia d’un Regne on tothom hi cap, no pot obeir una llei que exclou algú.
Amb el leprós actuarà de la mateixa manera que amb els altres malalts, endimoniats, recaptadors d’impostos, dones de mala fama, infants, pobres… Els dóna la mà perquè s’aixequin i recobrin la seva dignitat humana.
Quina és la realitat d’avui? Quantes exclusions segueixen existint avui que la lepra ha estat vençuda. Els malalts de SIDA sovint són tractats com si fossin leprosos; els qui han estat a la presó, els immigrants, els infants de famílies pobres o desestructurades, els sense-sostre... Quantes entitats s’han creat aquests darrers temps que tenen com a objectiu la lluita contra l’exclusió social.
Aquests exemples són interns, a casa nostra. Però una situació semblant la descobrim en el mapa del món, en les fronteres. Els països del Tercer Món no els tractem d’una manera semblant, i els fem viure “fora del campament” apartats, creant muralles, muralles de formigó a Israel o als Estats Units, muralles d’aigua salada a Europa. Els centres d'internament d'estrangers en situació il·legal no s’assemblen una mica a aquells poblats de leprosos d’altres temps?
Sé que les problemàtiques són complexes i que segurament la solució no seria obrir totes les fronteres. Però estem obligats a fer el que calgui perquè les desigualtats que provoquen aquests fluxos migratoris disminueixin. Que no els calgui venir a Europa perquè en els seus països les condicions de vida són dignes.
Seguir Jesús no és compatible ni amb el racisme ni amb les exclusions de persones o de pobles. Jesús feia tot el contrari. Seguir Jesús és lluitar perquè les barreres desapareguin, perquè la humanitat avanci cap a la comunió.
Combregar amb Jesús ha d’anar de bracet de la comunió amb els homes i dones d’avui.
La trobada del leprós i de Jesús ens recorda també que allò que fa que l’home sigui impur no es troba en la pell, ni en la condició social, ni en la religió que es professa. Que la impuresa es troba dins del cor, allà on prenem decisions que fan mal al proïsme.