El Cos i la Sang de Crist any A
Jesús ens va deixar el
memorial de la seva vida en el sopar que va celebrar amb els deixebles el
dijous sant. Ho podia fer de moltes altres maneres, però va escollir el moment
d’un àpat. De fet no és massa estrany. Tot al llarg dels evangelis trobem Jesús
en diverses ocasions compartint un àpat.
Fins i tot va ser
acusat pels seus detractors de ser un glotó i un bevedor. L’àpat és un moment
de la vida de l’home que ha tingut la seva importància, i que ens diferencia
dels animals. Es cert que els animals també mengen, però per dir-ho d’alguna
manera, no perden el temps en el moment de menjar per passar una estona amb els
altres, com fem nosaltres moltes vegades. El fet de menjar ens és una excusa
per passar una estona amb els nostres familiars, amics, sobretot en aquells
àpats de celebració, de festa.
Jesús no fa més que
aprofitar aquesta vivència del convit, del banquet, de l’àpat fraternal, tan profundament
arrelada en els humans, per anunciar aquell Regne de fraternitat, d’amor,
anunci que és l’objectiu de la seva missió.
Per això no li fa res compartir
taula amb qualsevol: sigui un publicà o sigui un fariseu, sigui un ric o un
pobre.
En la primera lectura
Déu recorda a l’home que no viu només de pa, sinó de tota paraula que surt de
la boca de Déu.
Es aquesta paraula
precisament, la que enriqueix tots els àpats en els que Jesús participa. Una
paraula que ve de Déu a través seu. Una paraula que no és sempre verbal, una
paraula que és moltes vegades un gest: una guarició, un somriure, un gest
d’acolliment, un gest de servei...
El sopar del dijous
sant, doncs, l’hem de veure dins d’aquest context.
Jesús utilitza dos
dels elements més senzills, però també més significatius, del sopar. El pa i el
vi. Aquests dos aliments que provenen de dos fruits, el blat i el raïm, però
que han estat elaborats per l’home: Do de Déu i treball de l’home. Jesús va fer
una bona elecció. El pa i el vi resumeixen d’alguna manera el que és la nostra
vida. Rebre els dons que Déu ens dóna però posant-hi el nostre treball, el
nostre esforç.
El pa és el signe de
la unitat com ens diu Pau a la segona lectura. En el gest de trencar aquest sol
pa i distribuir-lo Jesús ens diu que ell es trenca, es dóna, es disgrega en
cada un de nosaltres, amb l’objectiu que aquest pa trencat provoqui la unitat
d’aquells qui el mengen. El pa es divideix amb l’objectiu d’unir. Jesús es
trencarà sobre la creu per tal que la humanitat camini cap a la unitat.
En el gest de trencar
el pa, Jesús ens recorda també que la vida s’ha de compartir. Que les alegries,
compartides, són més duradores, i que les dificultats, compartides, se suporten
millor.
Germanes i germans, l’eucaristia que celebrem
cada diumenge és record d’aquell sopar. No només un record del passat. Es memòria
que es fa present.
La donació de Jesús
per a nosaltres es repeteix avui aquí. El pa trencat, el vi vessat, se’ns donen
per tal que nosaltres esdevinguem instruments d’unitat i d’amor.
L’eucaristia no s’acompleix
dins de la celebració, s’acompleix en la vida. Estimant a l’estil de Jesús fem
que la nostra vida sigui eucarística. Nosaltres esdevenim el pa de comunió. Una
eucaristia tancada sobre ella mateixa, sense conseqüències no és una veritable
eucaristia. Sant Pau arriba a dir als corintis en una carta: “L’eucaristia que heu celebrat no és
eucaristia!” L’eucaristia pot estar formalment molt ben celebrada i no ser
veritable eucaristia!
Demanem, doncs, en aquesta
festa del Cos i la Sang de Crist, que mai no se’ns pugui dir: “L’eucaristia que heu celebrat no és
eucaristia”