divendres, 27 de juny de 2014

Acabada la cursa em mantinc fidel

Ac 12, 1-11  2Tm 4,6-8.17-18  Mt 16, 13-19
Sant Pere i sant Pau 2014
La festa de Sant Pere i Sant Pau, aquests dos apòstols, columnes de l’Església primitiva, ens ajuden a retornar als orígens, aquells moments on es viu l’alegria de l’evangeli, utilitzant paraules del papa Francesc.  
En sabem força de Pere i de Pau, i una primera constatació és que van ser dos cristians ben diferents des de molts punts de vista. Les seves personalitats són diferents, la seva manera de comprendre l’església, sobretot la relació amb el judaisme, són molt diferents. Cap dels dos no renuncia a dir la seva opinió i a retreure a l’altre determinades maneres d’actuar.
I malgrat això, els considerem tant a l’un com a l’altre dues columnes de l’Església. Fins i tot celebrem el mateix dia la seva festa.
Perquè malgrat les importants diferències hi ha quelcom que és comú en tots dos: la seva passió pel Crist. La seva determinació a respondre cada dia aquella pregunta que Jesús va posar els dotze: “I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?” i a respondre-la no amb paraules, sinó amb un testimoniatge valent, coratjós. Un testimoniatge que els portarà tots dos a la presó. Un testimoniatge que els portarà tots dos a una mort com la del seu mestre.
Tots dos, enmig de defallences, de negacions com les de Pere, i en el cas de Pau fins i tot havent perseguit els cristians abans de la seva conversió, es van mantenir fidels, tots dos es van poder presentar al seu mestre dient-li: “Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa, em mantinc fidel”
Els sants els tenim davant nostre com a models d’homes i dones que han intentat seguir el Crist i que s’han mantingut fidels.
Sant Pere i Sant Pau són especialment models per a nosaltres. En primer lloc per a la nostra Església, comunitat dels qui volem seguir el Crist ara i aquí.
Les seves diferències en el que és accidental però la  seva coincidència en el que és essencial, l’evangeli, ens serveix com a exemple per avui on, com sempre, els cristians som diferents en moltes coses: sensibilitats diferents, cultures diferents, maneres de fer diferents... Aquesta diversitat ha de tenir aixopluc en una mateixa Església sempre que sapiguem distingir el que és essencial del que és accidental. Com ho van saber fer Pere i Pau. Sempre que puguem dir obertament i sense por el que pensem per intentar posar-nos d’acord. Sense inquisicions i sense obscurantisme.
La nostra societat d’avui, tan diversa i plural ha d’impulsar-nos a fer una Església plural i oberta a tots aquells que com Pere i Pau s’apassionen pel Crist. Els uns amb més seguretat, els altres amb més dubtes, els uns a qui els agrada una litúrgia més tradicional i els altres que volen una litúrgia més participativa. Tots hem de tenir lloc dins l’Església.
És només en una Església plural que podrem retrobar la unitat, no només dels catòlics, sinó també dels cristians d’altres confessions.
Per a tots els cristians, Pere i Pau ens són una ajuda per poder respondre a aquella pregunta essencial de Jesús: “I vosaltres, qui dieu que sóc?”
Una pregunta que ens hem de posar en les diferents etapes de la nostra vida, si no volem restar en una fe mediocre i rutinària. Avui, qui és Jesús per a mi, quin lloc ocupa en la meva vida, en les meves opcions, en les meves decisions...
Pere i Pau ens conviden a no quedar estancats en una religiositat superficial i tèbia, que en té prou amb l’acompliment d’uns quants manaments i d’unes quantes tradicions.
Pere i Pau ens conviden a saber posar la nostra confiança en Aquell que ho pot tot, que ens dóna forces per mantenir-nos fidels fins al final de la cursa.