divendres, 22 d’abril de 2011

No tingueu por.

No seria bo creure que el relat de la resurrecció que acabem d’escoltar, no és més que una història extraordinària al final de la vida de Jesús. Com si fos un gran miracle. I pensar que el resultat d’aquest miracle, com en el cas de la resurrecció de Llàtzer, seria el retorn de Jesús a la vida terrenal.  
Cal escoltar aquests relats a un altre nivell.
Per això, la celebració que fem avui d’aquesta resurrecció, l’expressem amb un seguit de signes que ens ajudin a anar a aquest altre nivell. El primer signe de tots, el de la llum, per tal de comprendre que la resurrecció el que fa és donar llum a la vida i la mort de Jesús. L’experiència de Pasqua obre els ulls tancats dels deixebles, els permet comprendre els fets més obscurs de la seva vida, l’escàndol de la creu, i els fa veure que aquell en qui havien confiat és digne de confiança. Ha valgut la pena seguir-lo, i ara, amb una nova força, cal seguir-lo sense por.
Més encara: per la resurrecció, la vida de Jesús deixa d’estar limitada per l’espai i el temps. Ja no  afecta només a aquells milers d’homes i dones que el van veure i el van escoltar en un petit racó de món, la Palestina, en un curt moment de la història.
La història de Jesús, per la resurrecció, afecta tots els temps de la història, tots els essers humans, totes les nacions.
Totes les històries que expliquem estan limitades en el temps i en l’espai.  
Nosaltres proclamem i creiem que la història de Jesús escapa a aquests límits i il·lumina tots els temps i tots els llocs.
Cadascú de nosaltres estem tocats per aquesta història. Cadascuna de les nostres històries personals i socials són travessades per la vida, mort i resurrecció de Jesús. 
La resurrecció ja no és una història del passat, és en el nostre present, avui i aquí, i ens impulsa cap a un demà millor.
I de la mateixa manera que va il·luminar els moments més foscos de la vida de Jesús, la seva mort violenta, dient-nos que aquella mort no va ser un fracàs ni la darrera paraula, la resurrecció ha d’il·luminar les nostres pròpies foscors.
Il·lumina els nostres desànims, la nostra manca de sentit, els nostres dubtes, les nostres malalties, les nostres soledats... per dir-nos que no són la darrera paraula.
Il·lumina també les foscors de la humanitat, el terratrèmol del Japó, la violència a Líbia, a Síria o a Costa d’Ivori, el terrorisme a Palestina, al Sudan o a Afganistan, la pobresa que colpeix el nostre món, la injustícia que hi ha arreu però també en la nostra societat d’aquí, el racisme, l’atur que fa passar per dificultats importants a moltes famílies... també per dir-nos que tot això no és la darrera paraula.
Que més enllà d’aquestes foscors hi ha ja aquí moltes històries de generositat, d’ajuda, de compromís, de servei, com la de Simó de Cirene, de les dones que van acompanyar Jesús, del centurió al peu de la creu, del lladre bo, de Josep d’Arimatea... persones que enmig de tanta foscor van encendre petites llums d’esperança.
I avui també, enmig de la foscor hi trobem sempre persones generoses, acollidores, amb esperit de servei o d’ajuda que encenen petites llums d’esperança.

Perquè la llum que ens revela el ciri pasqual, la llum del ressuscitat no es troba en el nivell de la intel·ligència, del coneixement, de la ciència, de la filosofia ni de la teologia...
El que Jesús ens va fer comprendre amb la seva vida és que aquesta llum es troba només en l’amor. Es estimant que vivim dins la llum. No hi ha d’altres camins misteriosos o secrets. Sant Joan ho diu en una de les seves cartes: “Qui estima el seu germà està en la llum” “El qui odia el seu germà està en la foscor”
L’eucaristia que estem celebrant és expressió de tot això.  El pa i el vi esdevenen cos i sang del Crist, no en el passat, en aquell dijous sant, sinó aquí, avui, a Sant Francesc d’Assís o al patriarca Abraham.
 Són aliment que se’ns dóna perquè estimem amb més força, a la manera de Jesús. L’eucaristia ens envia avui a ser testimonis de l’amor que en Jesús se’ns ha fet palès.
Siguem gosats, valents, com aquells primers cristians que van ser els primers testimonis, per proclamar-ho pertot arreu, sobretot amb els nostres fets.