1Jn 3, 1-2.21-24 Lc 2, 41-52
La festa de la Sagrada Família que avui
celebrem ens pot ajudar a completar i aprofundir el sentit de Nadal.
En l’evangeli que acabem d’escoltar veiem
Jesús arrelat en un temps i en un lloc. El noi Jesús té una edat ben concreta,
els dotze anys, l’edat de la maduresa religiosa entre els Jueus. El rerefons
històric del text podria ser d’una banda el de la “bar Mitswa”, cerimònia que els nois jueus fan a la sinagoga als 12
anys per manifestar que accepten de seguir la Llei, i d’una altra banda en la
tradició d’anar en pelegrinatge a Jerusalem durant la festa de Pasqua.
Jesús està arrelat en una família, la de
Josep i Maria, en un país, Israel, en una regió, Galilea, en una religió, la
jueva, en un temps concret, el de la dominació romana.
El fill de Déu s’ha encarnat realment, s’ha
fet un dels nostres, ha plantat la seva tenda entre les nostres.
Però
al mateix temps, l’evangeli ens parla d’un altre nivell, el del Pare, per
dir-nos que aquell que és un de nosaltres és al mateix temps el fill de Déu.
Les primeres paraules posades en boca de
Jesús a l’evangeli de Lluc parlen del Pare, “no
sabíeu que jo només podia ser a casa del
meu Pare?” i les darreres que hi diu, just abans de l’Ascensió, ens
parlen també del Pare “I jo faré venir
damunt vostre aquell que el meu Pare
ha promès”. Tot l’evangeli de Lluc doncs gravita en aquesta relació única
entre Jesús i el Pare.
Vet aquí el misteri de Nadal: Un Déu que és
Pare és un Déu que no és solitari sinó solidari, solidari dels seus fills. Un
Déu que és misericordiós, que sap posar-se al nostre lloc, ni més ni menys que
fent-se un de nosaltres. Per això és Jesús el que ens fa descobrir aquesta
solidaritat, aquesta filiació i en aquest any de la misericòrdia, el Déu
misericordiós, compassiu, que estima amb tendresa
En Jesús, el Fill en majúscula descobrim a
més que aquesta filiació no és exclusiva d’ell, que tots som fills de Déu,
fills d’un mateix Pare. I que per apropar-nos d’aquest Déu-Pare no hi ha altre
camí que el d’apropar-nos a aquells que com nosaltres també són fills i en
conseqüència germans nostres. Una filiació i una fraternitat que no té cap
frontera ni cap barrera. Tots som fills, tots som germans, amb una mateixa
dignitat, homes i dones, infants i
vells, negres i blancs, cristians i musulmans, rics i pobres, immigrants,
refugiats i autòctons.
I és l’amor, amor a l’estil del de Jesús, el
que ens fa descobrir l’essència de Déu. Més que els llibres de teologia, més
fins i tot que les pràctiques religioses, és el camí de l’amor, que ens apropa
dels altres, el que ens apropa de Déu.
És dins
la família de Natzaret que Jesús va aprendre a estimar. És amb Maria i Josep
que va descobrir que Déu l’estimava com un pare i que calia estimar els altres
com a germans.
I també
és en les nostres famílies on cadascú de nosaltres vam descobrir l’amor. És en
el si de les nostres famílies on hem après a estimar, on hem après a sortir de
la nostra closca per anar cap a l’altre.
Malgrat
totes les dificultats, la família continua essent l’escola de l’amor.
Contemplem avui la família de Natzaret que també va viure enmig de dificultats: el
naixement al pessebre va ser difícil, la fugida a Egipte, la vida difícil d’una
família senzilla en un país més aviat pobre.
Quan pensem en els problemes d’avui: l’atur,
el problema de l’habitatge, la crisi econòmica, les famílies de refugiats o d’immigrants,
la inestabilitat de les relacions familiars… cal que contemplem Maria, Josep i
Jesús i fem tot el que puguem per estar ben soldats els uns als altres en les
nostres famílies. És aquesta unió i solidaritat, viscuda amb fe, amb esperança
i amb amor que va caminar la família de Natzaret.
Celebrem l’eucaristia pregant especialment
per les nostres famílies i encara més especialment per aquells membres que
passen dificultats per la malaltia, per les dificultats personals, per les
crisis de parella, per les dificultats entre pares i fills, per problemes
econòmics.
I que la pregària sigui un compromís a
fer-los costat, a acompanyar-los, a aconsellar-los, en resum, a estimar-los.