Nm 6, 22-27 Ga 4, 4-7 Lc 2, 16-21
La solemnitat de la Mare de Déu, una setmana després de Nadal, és, més que
una festa de Maria, una festa de Jesús. Entre Nadal i Reis, vol reforçar el
misteri de l’encarnació, d’un Déu que es fa ésser humà, que entra dins l’espai
i el temps, dintre de la història.
Quan l’Església, l’any 431 en el concili d’Efes va proclamar que Maria era
Mare de Déu, no ho va fer tant per donar un títol a Maria, com per a defensar
que Jesús va ser veritablement home, contra els qui, potser per reacció als
arrianistes que havien dubtat de la divinitat de Jesucrist, ara posaven en
dubte que hagués estat veritablement home i pensaven més aviat en un Déu
disfressat d’home.
Dient que Maria, que sens cap mena de dubte pertanyia al gènere humà, era
mare de Déu, era una manera indirecta de proclamar que Jesucrist era
veritablement home a més de ser veritablement Déu.
Efectivament, Jesús va ser home en tot, excepte en el pecat. Per això va necessitar
d’una família que l’eduqués, que li ensenyés a parlar, a creure, a pregar. En
tenia tanta necessitat com qualsevol de nosaltres.
També tenia necessitat d’un poble, d’una cultura, d’una fe. I com a jueu,
la seva família segueix les prescripcions jueves, com la circumcisió, als vuit
dies del naixement.
La filiació divina de Jesús no l’allunya en cap moment de la humanitat. Al
contrari, Jesús se submergirà plenament
en aquesta humanitat concreta, amb les seves alegries i les seves
tristeses, les seves esperances i els seus dubtes.
Jesús, el fill de Déu, no es posa per sobre nostre, com feien els
emperadors, que també es feien dir fills dels déus.
Jesús, el fill de Déu, es posa al costat nostre i ens fa descobrir que Déu
és per a nosaltres un pare tan proper que el podem anomenar “abba”, és a dir,
papa.
I és a partir d’aquesta filiació i fraternitat que té tot el seu sentit que
avui sigui la Jornada Mundial de la Pau, proclamada per Pau VI. Perquè la pau només
pot brollar d’aquesta consciència de ser germans. De reconèixer l’altre,
qualsevol altre, com un germà. I per a nosaltres cristians, aquesta fraternitat
brolla de la nostra filiació. Si som fills, som també germans.
En el missatge per a aquesta Jornada Francesc insisteix en la indiferència,
tant personal com social com a característica del nostre món actual, una
indiferència de la que va començar a parlar a Lampedusa davant el drama dels
immigrants morts en travessar amb pasteres des d’Àfrica.
Una indiferència globalitzada que comença en cada un de nosaltres, quan som
indiferents a les dificultats dels qui ens són més propers, els qui viuen amb
nosaltres, els nostres familiars, les nostres amistats, els nostres veïns.
Dificultats que poden provenir de la malaltia, de la situació econòmica, però
també senzillament del seu caràcter, de la seva manera de ser, dels seus
dubtes, dels desànims, de les decepcions... Estar atents a l’altre, ser
comprensius i tolerants, saber perdonar... són maneres de trencar amb aquesta
indiferència.
Francesc ens diu que per vèncer la indiferència hem de conrear l’esperit de
solidaritat, de misericòrdia i de compassió. Com deia l’altre dia, una
misericòrdia que hem d’entendre com estar prop de l’altre, com una mare o un
pare del seu fill. Aquest esperit maternal i paternal ple de tendresa,
acollidor i servicial, que trenca fronteres i prejudicis.
És així, diu Francesc, que som constructors de pau en un món dividit per
les guerres, per la injustícia, per la intolerància, per la divisió.
Celebrem l’eucaristia que és sagrament d’unitat, com a signe d’un món unit
al voltant d’una única taula de germans.
