dimarts, 29 de desembre de 2015

Que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau

Santa Maria Mare de Déu 2016
Nm 6, 22-27   Ga 4, 4-7  Lc 2, 16-21
La solemnitat de la Mare de Déu, una setmana després de Nadal, és, més que una festa de Maria, una festa de Jesús. Entre Nadal i Reis, vol reforçar el misteri de l’encarnació, d’un Déu que es fa ésser humà, que entra dins l’espai i el temps, dintre de la història.
Quan l’Església, l’any 431 en el concili d’Efes va proclamar que Maria era Mare de Déu, no ho va fer tant per donar un títol a Maria, com per a defensar que Jesús va ser veritablement home, contra els qui, potser per reacció als arrianistes que havien dubtat de la divinitat de Jesucrist, ara posaven en dubte que hagués estat veritablement home i pensaven més aviat en un Déu disfressat d’home.
Dient que Maria, que sens cap mena de dubte pertanyia al gènere humà, era mare de Déu, era una manera indirecta de proclamar que Jesucrist era veritablement home a més de ser veritablement Déu.
Efectivament, Jesús va ser home en tot,  excepte en el pecat. Per això va necessitar d’una família que l’eduqués, que li ensenyés a parlar, a creure, a pregar. En tenia tanta necessitat com qualsevol de nosaltres.
També tenia necessitat d’un poble, d’una cultura, d’una fe. I com a jueu, la seva família segueix les prescripcions jueves, com la circumcisió, als vuit dies del naixement.
La filiació divina de Jesús no l’allunya en cap moment de la humanitat. Al contrari, Jesús se submergirà  plenament  en aquesta humanitat concreta, amb les seves alegries i les seves tristeses, les seves esperances i els seus dubtes.
Jesús, el fill de Déu, no es posa per sobre nostre, com feien els emperadors, que també es feien dir fills dels déus.
Jesús, el fill de Déu, es posa al costat nostre i ens fa descobrir que Déu és per a nosaltres un pare tan proper que el podem anomenar “abba”, és a dir, papa.
I és a partir d’aquesta filiació i fraternitat que té tot el seu sentit que avui sigui la Jornada Mundial de la Pau, proclamada per Pau VI. Perquè la pau només pot brollar d’aquesta consciència de ser germans. De reconèixer l’altre, qualsevol altre, com un germà. I per a nosaltres cristians, aquesta fraternitat brolla de la nostra filiació. Si som fills, som també germans.
En el missatge per a aquesta Jornada Francesc insisteix en la indiferència, tant personal com social com a característica del nostre món actual, una indiferència de la que va començar a parlar a Lampedusa davant el drama dels immigrants morts en travessar amb pasteres des d’Àfrica.
Una indiferència globalitzada que comença en cada un de nosaltres, quan som indiferents a les dificultats dels qui ens són més propers, els qui viuen amb nosaltres, els nostres familiars, les nostres amistats, els nostres veïns. Dificultats que poden provenir de la malaltia, de la situació econòmica, però també senzillament del seu caràcter, de la seva manera de ser, dels seus dubtes, dels desànims, de les decepcions... Estar atents a l’altre, ser comprensius i tolerants, saber perdonar... són maneres de trencar amb aquesta indiferència.
Francesc ens diu que per vèncer la indiferència hem de conrear l’esperit de solidaritat, de misericòrdia i de compassió. Com deia l’altre dia, una misericòrdia que hem d’entendre com estar prop de l’altre, com una mare o un pare del seu fill. Aquest esperit maternal i paternal ple de tendresa, acollidor i servicial, que trenca fronteres i prejudicis.
És així, diu Francesc, que som constructors de pau en un món dividit per les guerres, per la injustícia, per la intolerància, per la divisió.
Celebrem l’eucaristia que és sagrament d’unitat, com a signe d’un món unit al voltant d’una única taula de germans.