Lc 1, 39-45
Estem a punt de celebrar l’entrada de Déu en el nostre
món en Jesús. Déu entra par la porta petita d’una dona petita d’un petit poble
d’un petit país
Maria, la noia de Natzaret, d’un família senzilla,
aquesta és la dona que Déu ha escollit.
Betlem, que significa la casa del pa, l’aliment més
senzill i normal, aquest és el poble que Déu ha escollit.
Israel, el país petit a l’encreuament de les grans
civilitzacions, aquest és el país que Déu ha escollit.
Per fer-nos comprendre que la importància no és en
l’aparença, ni en la riquesa ni en el poder sinó en el cor. En la profunditat
del cor allà on els homes i les dones prenem les grans i petites decisions,
allà d’on surt el millor que hi ha en l’ésser humà: l’amor que Déu hi ha
dipositat.
A pocs dies de Nadal, la litúrgia ens posa al davant el
relat de dues dones, Maria, la noia verge, Elisabet la dona gran estèril. Dues
dones amb un gran cor, un cor que confia més enllà de les previsions humanes.
Allà on els homes prudents, calculadors i racionals diuen no, Maria i Elisabet
han dit sí, han dit “que es compleixin en
mi les teves paraules”.
Dues dones amb un
cor que sap lloar i donar gràcies perquè no es miren a elles mateixes sinó a
Déu i als altres. Són dones que escolten, que escolten Déu i els altres.
Maria, que ha escoltat el missatge de l’àngel que l’ha
visitat, ha escoltat també la crida de la seva cosina que es troba al sisè mes
i necessita ajuda.
Quan la mirada no
va cap al melic, quan es mira al davant, a punt per respondre a les crides dels
altres, s’és més capaç de lloar, d’agrair, de beneir. En acabar cada jornada se
sap reconèixer tots els béns rebuts, a vegades mig amagats enmig de les
preocupacions, dels sofriments i dels desànims. Maria i Elisabet poden cantar i
lloar Déu perquè són receptives, perquè saben acollir.
Dijous a la nit celebrarem la visita de Déu. Si sabem
seguir l’exemple de Maria i Elisabet, aquesta visita donarà fruit en la nostra
vida de cada dia. Donarà fruit si cauen les barreres que construïm, la barrera
de l’egoisme, de l’odi, de la indiferència, del consumisme, de la
discriminació, del racisme, de la injustícia. I perquè caiguin aquestes
barreres hem de fer créixer l’amor que es fa concret en el servei,
l’acolliment, el perdó, la solidaritat, l’austeritat, el respecte...
Preguem doncs avui per tal que la visita de Nadal tingui
conseqüències concretes en nosaltres. Perquè vagi més enllà dels obsequis i de
les il·luminacions materials, a fi que sigui un veritable obsequi una veritable llum que ens renovi
interiorment.
L’Advent està a
punt d’acabar. Quin és el nostre balanç? Ha estat un Advent més? O ha estat un
temps favorable per avançar?
Si no l’hem sabut aprofitar massa, no tinguem por. Déu és
pacient, més que nosaltres. Podem viure l’Advent també després de Nadal si cal.
Déu ens espera sempre, Déu no para mai de venir. Com el
pare de la paràbola, sempre té els braços oberts per acollir-nos.
I fixant-nos en
les dues dones, Maria i Elisabet, preguem per totes les dones que amb el seu treball
quotidià i silenciós, en tots els continents, treballen per construir un món
més humà. Preguem també per les dones que pateixen tot tipus de violència.
Preguem finalment per les famílies, amb llurs dificultats. Les famílies que
segueixen sent, malgrat tot, el lloc on s’aprèn a estimar, a perdonar, a agrair,
a servir.
Treballem perquè
les nostres famílies, inclús quan passen per dificultats o per ruptures,
segueixin oferint aquest aprenentatge de l’amor.
Que l’eucaristia sigui una trobada semblant a la de Maria i Elisabet,
una trobada de lloança i d’acció de gràcies a Déu que és la font de tot l’amor.