Lc 3, 1-6
El camí és un element molt present
en el temps d’Advent. Caminem cap a Nadal, caminem per trobar Algú que entra en
la nostra història humana, un nen petit i fràgil.
El camí ha estat sempre en la
història de la humanitat un mitjà per apropar, per salvar distàncies, per unir.
Camins dels que estem tan sovint mancats, en un món que sembla que prefereixi construir
fronteres, barreres, muralles a Israel, a Ceuta i Melilla, als Estats Units, i
darrerament a Hongria i a d’altres països d’entrada a Europa. En canvi l’evangeli
que hem escoltat ens convida a obrir camins amples abaixant muntanyes i alçant
fondalades.
El camí de Déu, en Jesús, s’ha
creuat amb els nostres camins. L’evangeli de Lluc ens ha situat Jesús històricament,
amb moltes referències i detalls històrics. Ens recorda que és enmig de la
història que Déu s’ha fet humà. No hem de sortir de la història, evadir-nos de
la realitat, per trobar Déu. Al contrari, ens hem de submergir en la història,
en les realitats concretes, per trobar-lo.
Una
història que té moltes cares, que és polièdrica. I no és en totes les seves
cares on podem trobar Déu. Jesús ens ha revelat en quines cares de la història el
podem trobar, quins són els llocs de Déu. Jesús ens ha revelat que és en la
perifèria del món i de la història on Déu es revela. El Gòlgota, el lloc on
Jesús va ser crucificat, fora de la ciutat, als límits de la història, és el
signe més clar d’aquests llocs de Déu. No són els llocs del poder, del diner,
de les influències, de la corrupció, de les modes, allà on Déu es fa present.
Aquesta
elecció de Déu és una elecció feta per amor. Déu va allà on es troben els més mancats
d’amor: els exclosos, els desprotegits, els vulnerables, els malalts, els
oblidats, els immigrants, els refugiats, els qui no compten per res.
Abaixar
les muntanyes i omplir les fondalades és construir camins i no muralles, per
anar als llocs de Déu.
El
recapte d’aliments, la marató de TV3, i tantes accions solidàries que es duen a
terme són accions que busquen anar als llocs de Déu, allà on no hi arriben les
institucions. Són per això, accions clarament d’Advent. Són maneres d’abaixar
les muntanyes i aixecar les fondalades de la injustícia, de la pobresa, de
l’exclusió, de la malaltia. Fer-se proper dels altres de la mateixa manera que
Déu, en Jesús, s’ha fet proper de tots nosaltres.
Què
podem fer cada un de nosaltres per fer-nos més propers de Déu i dels preferits
de Déu? Cal convertir-se, canviar alguna cosa en el nostre viure, responent a
la invitació de Joan Baptista.
Per
canviar ens cal apropar-nos més de Jesús, aprofundir la nostra relació amb ell.
Preguntar-nos més sovint com actuaria Jesús en les situacions en què ens
trobem, en les decisions que prenem, en la manera de relacionar-nos amb els
altres.
Apropar-nos
no d’una doctrina o d’uns manaments sinó d’un ésser humà i del seu estil de
vida. Descobrir, més enllà del que és propi d’un temps i d’una cultura
diferents, allò que en Jesús és vàlid per a tots els temps i totes les
cultures. La seva manera d’estimar, d’acollir, de perdonar. Un amor de fets i
no de paraules, un amor generós i gratuït sense esperar contrapartides, un amor
sense fronteres, que no es fixa en la identitat de l’altre, sinó en la seva
necessitat de ser estimat.
Que
aquest temps d’Advent sigui un temps per omplir fondalades i abaixar muntanyes,
que ens apropi d’aquells de qui ens havíem allunyat, amics o familiars i que
ens apropi també dels petits i dels pobres.