dijous, 25 de febrer de 2016

Anà a cercar-hi fruit i no n’hi trobà

3 diumenge Quaresma any C
Lc 13, 1-9

Dues notícies que ens parlen del mal i del sofriment. Al temps de Jesús, com avui, aquestes notícies ens acompanyen i ens toquen, a vegades de lluny, a vegades ben a prop.
Des de sempre aquests fets difícils de comprendre fan que ens fem preguntes. Per què això? On ets Déu en aquestes situacions? On ets en la meva vida quan ho passo malament?
 I moltes vegades, per a molts, també segurament per a nosaltres, aquests esdeveniments posen a prova la fe.
En temps de Jesús, una matança o un accident, en els nostres temps, genocidis, catàstrofes, malaltia, pobresa, morts a l’oceà o fugint de la guerra, injustícia, violència, accidents... Quants esdeveniments difícils ens acompanyen tot al llarg de la vida.
A vegades donem respostes: he fet un pecat, van pecar els meus pares, potser són les forces del mal, els dimonis...  Necessitem respostes: per què a mi? per què passa això?
I malauradament ni Déu ni Jesús ens donen respostes que suprimeixin els dubtes.
Jesús no respon als perquès de la matança de Pilat o l’accident de la torre de Siloè.
Però els diu que qualsevol esdeveniment, si el sabem llegir, pot ser una oportunitat per  a la nostra vida. Pot ser una invitació a canviar la nostra manera de viure per ser millors.
Qualsevol esdeveniment que ens parla de fragilitat, ens fa adonar de la nostra pròpia fragilitat i ens convida a créixer en allò que no és fràgil en nosaltres, que és l’amor, aquest amor que Jesús ens va transmetre amb els seu ensenyament, però sobretot amb la seva vida.
 Reaccionar amb amor en comptes de desesperació, aquesta és la crida que Jesús ens fa.
 És la reacció dels deixebles i dels primers cristians davant el sense-sentit de la creu.
La petita paràbola de la figuera estèril ens parla d’això. Enmig de les nostres fragilitats hem de donar fruits, i fruits d’amor. No restar en una fragilitat estèril que no ens deixa caminar i aprofitar cada dia que Déu ens dóna.
No restar en una fragilitat cega quan les coses ens van bé, quan tenim salut, diners i tot el que necessitem, i ens oblidem dels altres, d’aquells a qui manca tot.
Cal conrear el nostre cor, moure la terra, adobar-la, per tal que la nostra vida doni fruits. Deixar de dir que tot va malament, que només hi ha desgràcies, que tot és corrupte, per aixecar-nos i posar-nos al costat dels que més ens necessiten, compartint el que tenim i el que som.
En aquest temps de Quaresma, que és invitació a canviar, donem preferència a canvis concrets en la nostra vida que ens apropin a Déu i als altres, amb gestos de solidaritat, d’un ritme de vida potser més auster, que no ha de significar més trist, perquè és una austeritat que ens fa més solidaris d’aquells a qui els manquen tantes coses. Aquests gestos poden ser els nostres dejunis i abstinències quaresmals, més lligats a la vida que a unes tradicions ni que siguin molt antigues.

L’eucaristia és signe d’una vida compartida i donada, la vida de Jesús. Ell ens ha obert un camí. Que el pa i el vi que menjarem i beurem ens faci ser més humans i per això  més cristians, més bons seguidors de Jesús.