Dt 26, 4-10 Lc 4, 1-13
Cada vegada que comencem un temps litúrgic correm el
perill de caure en una actitud de rutina, d’un tornar a començar. I que aquests
quaranta dies els visquem com un any més.
La nostra existència no gira en rodó, ni que hi ha gi
factors que ens ho facin pensar i que de fet estan relacionats en el fet que la
Terra doni voltes sobre ella mateixa i al voltant del Sol. D’aquí vénen els dies,
les setmanes, els anys, les estacions, i també els temps litúrgics i les
festes. Aquest perill el podem evitar si som conscients que el temps de
Quaresma que iniciem ens troba en una situació diferent de la de l’any passat. No
som mai els mateixos, la nostra vida no gira sinó que avança. Per això cal mirar-la
amb un esperit obert, nou, que ens faci avançar i créixer. Davant nostre tenim
quaranta dies que poden ser un temps favorable, un moment oportú. Tot depèn de
nosaltres.
La primera lectura del llibre del Deuteronomi ens descriu
la festa jueva de les primícies. Presentaven les primícies de les collites.
Però a diferència dels pobles que els envoltaven, que presentaven ofrenes per
tal que els déus els fossin favorables, els jueus sabien que Déu ja els havia
estimat, sense condicions. Recordant la seva història, especialment
l’alliberament de l’esclavatge d’Egipte, reconeixien per endavant que Déu els
estima. Les ofrenes no són més que un reconeixement d’aquest amor, una acció de
gràcies.
Els cristians hem heretat aquesta comprensió de la nostra
relació amb Déu. L’eucaristia és també una acció de gràcies per tot l’amor que
rebem de Déu, especialment el que s’ha fet palpable en Jesús de Nazaret.
Ara que comencem la quaresma hem d’intentar viure-la amb aquest esperit
d’agraïment. Res del que fem ho fem amb la finalitat que Déu estigui content.
Ho fem com a reconeixement del seu amor i com a compromís a respondre a aquest
amor amb signes de solidaritat, de servei, d’acolliment i de perdó. Uns signes que
són tant o més quaresmals que dejunis o abstinències.
L’evangeli que escoltem
els primers diumenges de Quaresma és el de les temptacions de Jesús al
desert. Un text que segueix al del Baptisme al Jordà, on una veu del cel deia a
Jesús: “Ets el meu Fill estimat, en tu
m’he complagut”. El diable reprèn aquestes paraules per a cadascuna de les
temptacions: “Si ets Fill de Déu...”
Jesús hauria pogut comprendre la seva filiació divina com a mitjà de riquesa,
poder o glòria, que podrien ser els significats de les tres temptacions.
En canvi, agafa un camí ben diferent i defuig aquestes
temptacions, en les que fàcilment podia caure algú com ell, que era admirat per
la gent.
Jesús agafa el camí del compartir i de la solidaritat en
comptes de convertir les pedres en pans només per a ell; el camí del servei i
no el de ser servit pels altres; el camí de la compassió i de la misericòrdia davant
del sofriment i no el camí de ser admirat i glorificat.
De quina manera cada un de nosaltres podem fer que el
temps de quaresma ens faci créixer en totes aquestes actituds evangèliques, ser
més solidaris, més servicials i més compassius i misericordiosos. No caure en
la temptació de l’egoisme, de la comoditat i de la indiferència davant el
sofriment.
Deixem-nos interpel·lar pel que ens envolta, llegim els
signes d’aquests temps de dificultat per a tants, temps de refugiats, de dificultats
econòmiques, de violències de tots tipus. No tanquem els ulls ni les orelles,
sapiguem reconèixer ser fills de Déu, tal com va fer Jesús, essent cada dia més
germans dels altres.