dimecres, 10 de febrer de 2016

Durant quaranta dies l’Esperit el conduïa pel desert

1 diumenge Quaresma any C
Dt 26, 4-10  Lc 4, 1-13
Cada vegada que comencem un temps litúrgic correm el perill de caure en una actitud de rutina, d’un tornar a començar. I que aquests quaranta dies els visquem com un any més.
La nostra existència no gira en rodó, ni que hi ha gi factors que ens ho facin pensar i que de fet estan relacionats en el fet que la Terra doni voltes sobre ella mateixa i al voltant del Sol. D’aquí vénen els dies, les setmanes, els anys, les estacions, i també els temps litúrgics i les festes. Aquest perill el podem evitar si som conscients que el temps de Quaresma que iniciem ens troba en una situació diferent de la de l’any passat. No som mai els mateixos, la nostra vida no gira sinó que avança. Per això cal mirar-la amb un esperit obert, nou, que ens faci avançar i créixer. Davant nostre tenim quaranta dies que poden ser un temps favorable, un moment oportú. Tot depèn de nosaltres.
La primera lectura del llibre del Deuteronomi ens descriu la festa jueva de les primícies. Presentaven les primícies de les collites. Però a diferència dels pobles que els envoltaven, que presentaven ofrenes per tal que els déus els fossin favorables, els jueus sabien que Déu ja els havia estimat, sense condicions. Recordant la seva història, especialment l’alliberament de l’esclavatge d’Egipte, reconeixien per endavant que Déu els estima. Les ofrenes no són més que un reconeixement d’aquest amor, una acció de gràcies.
Els cristians hem heretat aquesta comprensió de la nostra relació amb Déu. L’eucaristia és també una acció de gràcies per tot l’amor que rebem de Déu, especialment el que s’ha fet palpable en Jesús de Nazaret.
Ara que comencem la quaresma  hem d’intentar viure-la amb aquest esperit d’agraïment. Res del que fem ho fem amb la finalitat que Déu estigui content. Ho fem com a reconeixement del seu amor i com a compromís a respondre a aquest amor amb signes de solidaritat, de servei, d’acolliment i de perdó. Uns signes que són tant o més quaresmals que dejunis o abstinències.
L’evangeli que escoltem  els primers diumenges de Quaresma és el de les temptacions de Jesús al desert. Un text que segueix al del Baptisme al Jordà, on una veu del cel deia a Jesús: “Ets el meu Fill estimat, en tu m’he complagut”. El diable reprèn aquestes paraules per a cadascuna de les temptacions: “Si ets Fill de Déu...” Jesús hauria pogut comprendre la seva filiació divina com a mitjà de riquesa, poder o glòria, que podrien ser els significats de les tres temptacions.
En canvi, agafa un camí ben diferent i defuig aquestes temptacions, en les que fàcilment podia caure algú com ell, que era admirat per la gent.
Jesús agafa el camí del compartir i de la solidaritat en comptes de convertir les pedres en pans només per a ell; el camí del servei i no el de ser servit pels altres; el camí de la compassió i de la misericòrdia davant del sofriment i no el camí de ser admirat i glorificat.
De quina manera cada un de nosaltres podem fer que el temps de quaresma ens faci créixer en totes aquestes actituds evangèliques, ser més solidaris, més servicials i més compassius i misericordiosos. No caure en la temptació de l’egoisme, de la comoditat i de la indiferència davant el sofriment.   

Deixem-nos interpel·lar pel que ens envolta, llegim els signes d’aquests temps de dificultat per a tants, temps de refugiats, de dificultats econòmiques, de violències de tots tipus. No tanquem els ulls ni les orelles, sapiguem reconèixer ser fills de Déu, tal com va fer Jesús, essent cada dia més germans dels altres.