Is 6, 1-2a. 3-8 Lc 5, 1-11
Jesús comença la seva missió, la que va anunciar a la
sinagoga de Natzaret: proclamar una bona noticia als pobres, als presoners, als
oprimits, als cecs.
Una missió que no vol dur a terme tot sol. S’envolta d’un
grup de deixebles. Els busca a la vora del llac de Genesaret. La missió de
Jesús a Galilea es realitzarà en un primer moment al voltant d’aquest llac,
lloc de pesca, però també lloc de tempesta.
No va a buscar entre els Mestres de la sinagoga, ni entre
els escribes o els fariseus. Per anunciar una bona noticia que s’adreça en
primer lloc als pobres, necessita gent senzilla, no els cal massa estudis ni formació.
Li calen persones que anhelen rebre una bona noticia. Persones que no pensin
que ja ho saben tot i que són superiors ni millors que els altres. Persones que
fàcilment s’obrin a la paraula que ve de Déu.
Simó, Jaume i
Joan, uns pescadors, són els primers cridats. És el que en podríem dir el pinyol del grup de
deixebles. Aquells que l’acompanyaran en moments especials com la
Transfiguració, la guarició de la filla de Jaire o a Getsemaní.
En veure la manera de fer de Jesús, sense fer massa
preguntes, accepten de seguir-lo, deixant la seva feina i la seva família.
L’acaben de conèixer, però els seus gestos i paraules els sedueixen. Li fan
confiança. Ja tindran temps de conèixer-lo.
És una reacció ben
diferent a les que sovint tenim nosaltres. Quan se’ns fa una invitació, una
crida, una petició, ens cal analitzar tots els pros i contres, ens ho hem de
pensar bé, i fàcilment trobem excuses per rebutjar-les. Estem enfeinats, no
estem prou preparats, no ho veiem clar…
Aquells pescadors de Galilea eren més atrevits.
Segurament tenien menys coses que els retenien. El seu equipatge era més
lleuger que el nostre. Tenien set de novetat enmig de situacions de duresa,
d’opressió, de dificultat.
En la primera
lectura, també en un primer moment, Isaïes es considera impur i incapaç de
parlar, però al final dirà: “Aquí em
teniu: envieu-m’hi”
En ambdós casos,
la resposta és positiva perquè fan confiança, no perquè estiguin segurs de les
seves capacitats ni qualitats.
Però, a què ens crida Jesús? En què consisteix aquesta
crida? Hi ha crides a acomplir una
funció, a fer un servei concret, però a vegades ens fixem massa en aquestes
crides més especialitzades, com pot ser fer de catequista, de capellà, de
religiós.
I oblidem que a la base de totes les crides que Jesús fa hi
ha la crida a estimar. I per a aquesta crida, no hi valen massa les excuses de
no estar preparat o de no saber-ho fer. A aquesta crida tots estem preparats.
Si no responem no és per manca de preparació sinó per egoisme, per tancament
sobre nosaltres mateixos, per no voler-nos complicar la vida, per mandra…
Aquesta és la crida fonamental, les altres hi han d’estar
subordinades.
És una crida a la que podem respondre en qualsevol moment,
tots els dies de l’any.
És la crida a parlar com Jesús més que no a parlar de
Jesús. A vegades ens preocupa que no parlem prou de Jesús, quan el que és
fonamental en la vida del cristià no és parlar molt de Jesús sinó parlar com
Jesús, que vol dir estimar com ell, perdonar com ell, acollir com ell, consolar
com ell, servir com ell.
Això, parlar com Jesús, ho podem fer a tothom, tinguin
les creences o conviccions que tinguin. Ho podem fer tant al cristià com al
musulmà, a l’ateu com a l’agnòstic, cap d’ells se sentirà molest pel fet de
parlar com Jesús.
En canvi, parlar de Jesús no sempre pot ser convenient.
Depèn molt de la situació de l’altre, de la seva predisposició. En segons quina
situació pot ser fins i tot contraproduent.
Parlar com Jesús, sempre és convenient, sempre ho podem
fer, sempre hem d’intentar-ho fer.
La nostra societat actual tan diversa, multicultural,
multireligiosa té més necessitat que mai de persones que parlen com Jesús
encara que no utilitzin el seu nom.
Que l’eucaristia que celebrem ens ajudi a respondre amb
gosadia, com els deixebles, a la crida fonamental de Jesús que és la crida a
estimar.