dimarts, 24 de desembre de 2013

Plantà entre nosaltres el seu tabernacle

Jn 1, 1-18
Nadal 2013
Un dels regals que l’any 2013 ens ha donat és l’elecció de Francesc com a bisbe de Roma. Tant per als catòlics com per al món en general, la seva manera de fer, la seva manera de parlar han estat com un aire fresc que ens conforta.
Fa pocs dies un periodista li preguntava què era per a ell Nadal, i Francesc ho va resumir dient: “Per a mi Nadal és esperança i tendresa...”
Rabindranath Tagore té una frase que diu: “Cada vegada que un infant neix, significa que Déu no ha perdut l’esperança en la humanitat”
Els infants ens parlen d’esperança: tenen tota una vida davant d’ells, i tenim l’esperança que aquesta vida valdrà la pena.
Els infants ens parlen de tendresa: Quan veiem un nen petit com el nen Jesús, hi contemplem tendresa. En els infants la tendresa és espontània, no s’han d’esforçar per ser tendres.
De quina manera aconseguirem que tota aquesta tendresa tingui esperança? Som nosaltres, els adults, els qui hem de fer que aquesta tendresa no es malmeti, que el món que trobin sigui un món d’esperança. Ho hem de fer pels nostres infants, però també pels infants de Síria, de l’Àfrica,  de l’Àsia i d’Amèrica.
 Jesús va néixer en un món on molts havien perdut l’esperança. Va plantar la seva tenda enmig de les nostres i amb la seva vida ens va omplir d’esperança. En cada trobada de Jesús amb algú hi ha tendresa i esperança. La tendresa de l’infant Jesús no desapareix quan es fa gran. Tots els que es trobaven amb Jesús sortien amb més esperança de viure.
De quina manera cada un de nosaltres podem ser també instruments de tendresa i d’esperança?  Francesc, quan va començar el seu ministeri, el 19 de març, ens va donar uns consells ben evangèlics.
Deia en primer lloc que havíem de ser guardians de la creació, de la natura, del nostre entorn. Hem de ser respectuosos amb el planeta terra en el que vivim i en el que han de viure els infants.
En segon lloc deia que hem de preocupar-nos dels altres. I concretava. Preocupar-nos sobretot dels nens, dels ancians i de les persones fràgils.
Dins la família preocupar-nos els uns dels altres: preocupar-nos de la parella, preocupar-nos dels fills, i quan els fills es fan grans, s’han de preocupar dels pares. Preocupar-se també dels amics, tenir-ne cura.
I finalment, i molt important, preocupar-nos de nosaltres mateixos, vigilant que del nostre cor neixin bones intencions.
I tot això, acabava dient, cal fer-ho amb bondat i tendresa.
 Hem d’aprendre a tenir tendresa. A vegades hi ha persones que fan molt pels altres, però els manca aquesta tendresa que fa que l’amor sigui més amor. Un somriure, una abraçada, fan que l’amor sigui més càlid.
A vegades, sobretot els homes, hem posat al damunt de tot qualitats com la força, el coratge, el treball, i sembla que aquestes són les qualitats que hem de transmetre als fills, sobretot als nois.
 L’infant Jesús ens diu que la tendresa l’hem d’intentar conservar tota la vida, que no és una cosa d’infants ni de dones. Tots hem d’intentar ser tendres com els infants.
L’infant Jesús ens diu que si vivim com ell va viure, l’esperança creixerà al nostre voltant, i farem un món nou per als infants, on hi regni la bondat.
Les festes de Nadal, si les vivim amb aquest esperit, no seran festes que fem per tradició, on a vegades hi regna la hipocresia i el quedar bé, seran festes de tendresa i esperança. Aprofitem-les per curar ferides, per perdonar-nos mútuament. Que siguin ocasió per donar-nos la mà, abraçar-nos i preocupar-nos més els uns dels altres.
Que l’eucaristia que celebrem sigui avui més que mai aquesta taula on tothom hi té lloc, sagrament de la taula del Regne que Jesús ens va anunciar i en el que estem compromesos des del Baptisme.