Sagrada Família any A
La celebració de la Sagrada Família ens ajuda
a completar el sentit de la festa de Nadal. La família de Nazaret ens fa veure
que Déu va entrar de ple a la història humana. Jesús no és un super–home, no és
un déu disfressat d’home. El Déu-amb-nosaltres, l’Emmanuel, va créixer al si
d’una família normal i corrent. Una família senzilla, treballadora, creient.
El poc que en sabem ens revela aquests trets.
Jesús no va créixer en un palau, ni en un temple: va créixer en una casa que
devia ser petita, probablement amb el taller de fusteria de Josep al costat.
Déu va escollir aquest ambient per poder apropar-se de la vida de la majoria,
no de la vida de les elits polítiques o religioses.
Es en aquesta quotidianitat, en aquesta fins
i tot ordinarietat, que els ulls de la fe han de descobrir la visita de Déu. D’un
Déu que salva. Però no amb accions meravelloses, amb grans esclats de poder,
sinó amb les petites coses de cada dia, treballant el nostre cor, encenent-nos
petites llums que ens ajudin a avançar enmig de les dificultats, tal com ho van
fer Jesús, Josep i Maria.
La lectura de l’evangeli que hem escoltat ens
recorda una altra història bíblica: Els nens en perill, Egipte, ens evoquen la
història de Moisès, aquell moment de salvació tan essencial per als israelites.
En aquesta història de la fugida d’Egipte,
Mateu ens fa comprendre que Jesús és el nou Moisès, que ens allibera de
l’esclavatge.
Però
així com per a Moisès el desplaçament físic i geogràfic serà molt important per
alliberar el seu poble, l’alliberament de Jesús passarà per l’exemple de la
seva vida, una vida de donació i d’amor sense fronteres, que culmina en la
mort, una mort en creu. Aquesta vida és la que ens fa passar de la mort a la vida,
de l’egoisme a l’amor.
Els israelites van seguir Moisès per arribar
a Israel. Nosaltres seguim Jesús per despullar-nos de tot allò que ens tanca
sobre nosaltres mateixos, que ens impedeix de ser feliços.
Les paraules de Sant Pau ens orienten en
aquest sentit: tenir sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de
serenor, de paciència, de perdó...
Un discurs ben diferent dels discursos del
món d’avui que ens parlen d’èxit, de consum, de competitivitat, de força.
Nosaltres
hem crescut també en una família. A la llum de l’evangeli com hauria de ser la
família d’avui?
Un lloc on tots se senten corresponsables de
tots. En paraules del papa Francesc, guardians els uns dels altres. Tant entre
l’home i la dona, com entre els pares i els fills hi ha una actitud de diàleg,
confiança, perdó...
Un lloc on aquells que són més fràgils troben
acollida. Hi ha una preocupació especial cap als més petits i cap als més
grans, cap als malalts o discapacitats.
La família ha de ser una escola per obrir-se
a la gran família humana. Una família que no cau en la temptació de replegar-se
sobre ella mateixa, sinó que és solidària de totes les famílies, especialment
d’aquelles que passen per moments difícils de ruptura, de malaltia, de
dificultat econòmica. D’aquelles famílies que com la de Natzaret viuen
l’experiència de la immigració, fugint de països on el futur sembla tancat.
La família de Nazaret va impulsar Jesús a sortir
i anar pertot arreu per anunciar una bona notícia. Maria i Josep no es van guardar
Jesús per a ells.
Aquest hauria de ser un bon objectiu per als
pares: impulsar els seus fills a sortir
del niu familiar per anunciar bones notícies. Aquelles bones notícies que han pogut
viure en el si de les seves famílies: l’amor, el servei, la solidaritat, la
justícia, el perdó...
Germanes i germans, que aquesta Eucaristia, signe d’aquell banquet que
reunirà tota la família humana, faci ja ara de nosaltres instruments de fraternitat.
