dilluns, 30 de desembre de 2013

Li posaren el nom de Jesús

Nm 6, 22-27  Ga 4, 4-7  Lc 2, 16-21
Solemnitat de la Mare de Déu 2014
La solemnitat de la Mare de Déu, una setmana després de Nadal, és, més que una festa de Maria, una festa nadalenca. Entre Nadal i Reis, vol reforçar el misteri de l’encarnació, d’un Déu que es fa ésser humà, que entra dins l’espai i el temps, dintre de la història.
Quan l’Església, l’any 431 en el concili d’Efes va proclamar que Maria era Mare de Déu, no ho va fer tant per donar un títol a Maria, com per a defensar que Jesús va ser veritablement home, contra els qui, potser per reacció als arrianistes que havien dubtat de la divinitat de Jesucrist, ara posaven en dubte que hagués estat veritablement home i pensaven més aviat en un Déu disfressat d’home.
Dient que Maria, que sens cap mena de dubte pertanyia al gènere humà, era mare de Déu, era una manera indirecta de proclamar que Jesucrist era veritablement home a més de ser veritablement Déu.
Efectivament, Jesús va ser home en tot,  excepte en el pecat. Per això va necessitar d’una família que l’eduqués, que li ensenyés a parlar, a creure, a pregar. En tenia tanta necessitat com qualsevol de nosaltres.
També tenia necessitat d’un poble, d’una cultura, d’una fe. I com a jueu, la seva família segueix les prescripcions jueves, com aquella tan important de la circumcisió, als vuit dies del naixement.
La filiació divina de Jesús no l’allunya en cap moment de la humanitat. Al contrari, Jesús se submergirà  plenament  en aquesta humanitat concreta, amb les seves alegries i les seves tristeses, les seves esperances i els seus dubtes.
Jesús, el fill de Déu, no es posa a sobre nostre, com feien els emperadors, que també es feien dir fills dels déus.
Jesús, el fill de Déu, es posa al costat nostre i ens fa descobrir que Déu és per a nosaltres un pare tan proper que el podem anomenar “abba”, és a dir, papa.
Jesús, el nostre germà, ens crida a viure la fraternitat que brolla de la nostra filiació. Si som fills, som també germans.
Precisament, el papa Francesc, en el seu missatge en la Jornada Mundial de la Pau, que avui celebrem, ens diu que la fraternitat és el fonament i el camí per a la pau.
També el seu missatge de Nadal va ser una pregària per a la pau, una pau que no ha de ser de “façana”, amagant lluites i divisions, sinó un compromís de cada dia.
En la seva pregària, que podem fer nostra, tenia present en primer lloc a aquells que són més vulnerables en les situacions de guerra, els infants, la gent gran, les dones maltractades, els malalts.
I després feia un repàs dels principals conflictes actuals, començant per la guerra civil de Síria, pel que demanava una unió amb tots els creients del món per la pregària i dels no creients pel desig. Tots units, sigui amb l’oració o amb el desig, per la pau.
Altres conflictes pels que som convidats a pregar són els de la República Centrafricana, oblidada per molts, el Sudan del Sud, Nigèria, el conflicte entre palestins i israelians i la inestabilitat a l’Iraq. Pregava també pels desplaçats i refugiats a la Banya d’Àfrica i a la República democràtica del Congo i també pels emigrants que perden la vida intentant arribar a Europa.
Acabo amb les paraules finals del seu missatge per al dia d’avui: “Que Maria, la mare de Jesús, ens ajudi a comprendre i viure cada dia la fraternitat que brolla del cor del seu Fill, per portar la pau a tots els homes i dones en aquesta estimada terra nostra”