divendres, 8 de novembre de 2013

Déu no és Déu de morts, sinó de vius

Lc 20, 27-38
32 diumenge durant l'any C
De l’evangeli que acabem d’escoltar, cal que anem de seguida a la darrera frase que Jesús ens diu: “Déu no és Déu de morts, sinó de vius perquè, per a ell tots viuen”.
Aquesta frase és la clau d’interpretació. A Jesús no li agradaven les disquisicions estèrils, les paraules complicades, els raonaments recargolats com aquest que els saduceus li presenten. Jesús fuig del seu raonament capciós i rebuscat per anar al centre, a l’essencial, a allò que és invisible als ulls i que només es veu amb el cor.
Un missatge senzill que es deriva del missatge central de Jesús: Déu és un Pare que ens estima com a fills i ens convida a estimar-nos com a germans.
D’aquest missatge central només pot derivar-se missatges de vida i esperança. Sense poder explicar-ne els detalls de com serà, d’on serà, Jesús ens diu senzillament: Déu és un Déu de vida. Déu estima la vida dels seus fills.
I d’aquí que tots els seus actes, totes les seves paraules, tots els seus gestos, donen vida, llum i esperança a aquells que estan desesperançats, desanimats, malalts o a la fosca. A aquells que se senten exclosos o discriminats. Ho hem anat veient aquests darrers diumenges en l’evangeli de Lluc: l’home caigut a la cuneta, el fill que torna a la casa del pare, el leprós que recobra la salut i dóna gràcies, el publicà Zaqueu, la viuda que demana justícia, el pobre Llàtzer... Sempre hi ha un missatge d’esperança, de vida.
El nostre món, com el del temps de Jesús, té llums i ombres. Avui com ahir molts homes i dones viuen en la foscor. Països sencers són víctimes de la injustícia que provoca pobresa, fam, malaltia. Ho hem vist darrerament en aquells nigerians que han mort de set al desert.
Ho veiem en els països que viuen amb el flagell de la guerra, de la violència.
Ho veiem a casa nostra amb tanta violència de gènere, de pares que maten el seu fill, d’homes que maten la seva parella.
Quin és el nostre testimoni avui? Som instruments de vida? Estem del costat de la vida i de tot el que genera vida i no mort? Som propers de tots aquells que amb les seves accions ajuden a viure els altres amb més dignitat?
No cal ser assassí per estar del costat de la mort. Una paraula pot generar mort. Provocar el desànim, ser malcarat, insultar, no estar a punt per ajudar... Són actituds que fan que la vida dels altres es faci més feixuga. Són actituds de mort i no de vida.
Si volem ser instruments de vida, mirem Jesús, repassem l’evangeli. I a la llum de la seva paraula, obrim els ulls i les oïdes per estar atents als altres.
En aquests temps de crisi i dificultat cal estar més que mai atents als altres. No ser indiferents, tal com el papa Francesc ens ho ha recordat sovint. També els seus gestos i les seves paraules estan generant vida i esperança en molta gent.
Dir que creiem en la vida més enllà de la mort, no es pot mai deslligar d’allò que diem i fem en la nostra vida d’ara. És aquí on fonamentem la nostra esperança.

Que el pa que trenquem, que el vi que vessem, que ens parlen de la vida, però també de la mort violenta de Jesús, siguin signe de la nostra vida que trencant-se es comparteix per generar vida. La mort a la creu no va poder vèncer la vida que Jesús havia generat. L’amor va guanyar sobre la mort. Que així sigui per a cadascú de nosaltres.