lectures
« Per què busqueu entre els morts aquell qui
viu ? »
Aquestes paraules de Lluc
s’adrecen no només a les dones, als apòstols, als primers cristians. Se’ns
adrecen a nosaltres que avui, a l’any 2019, intentem esdevenir testimonis de la
resurrecció.
A on busquem el qui viu?
El busquem allà on és o també el busquem en un sepulcre buit, entre els morts,
allà on no hi ha Vida?
A on es troba avui la
Vida? Es troba aquí entre nosaltres, cristians que ens hem reunit en aquest
monestir de Terrassa? Un home, una dona que busquin una mica de llum o
d’esperança en la seva vida la trobarien aquí entre nosaltres?
Vet aquí reptes que la
paraula de l’evangeli posa davant nostre: Buscar el qui viu allà on hi ha Vida,
ser propers de tots aquells que estan a favor de la Vida, sense tenir en compte
el seu origen social, religiós o polític.
I un segon repte, esdevenir llocs de Vida,
d’esperança, de llum. Romandre sempre allà on hi ha Vida.
I és precisament aquell
qui viu, el ressuscitat, el qui ens ensenya on es troba la Vida veritable,
Jesús que és per a nosaltres camí, veritat i vida.
La Vida en majúscula no
és només la vida biològica. La Vida viva la trobem allà on hi ha Amor: “Qui no
estima continua mort” ens diu sant Joan en una de les seves cartes. La mort de
Jesús que ahir resseguíem en el relat de la passió, ens ho fa comprendre: es
pot matar la vida biològica, però no es pot matar la Vida veritable, la que
està fonamentada en l’amor.
Estar a favor de la vida
vol dir estar a favor de l’amor. Si volem que aquest lloc on estem celebrant
l’eucaristia sigui un lloc de vida, si volem que aquest monestir sigui un lloc
de vida, hem de ser capaços d’estimar aquells que s’apropen a nosaltres. Un
amor que es tradueix en acolliment, proximitat, escolta, perdó, paciència,
servei.
A vegades ens preguntem
si parlem prou de Jesús als altres, als nostres fills o néts, als nostres
veïns, als nostres companys de feina... És una preocupació comprensible.
Però podria amagar una
preocupació encara més important. La de preguntar-nos si parlem prou com Jesús.
Si els nostres fets i les nostres paraules s’assemblen als fets i les paraules
de Jesús. Paraules i fets d’amor, d’acolliment, de servei, de perdó.
Allà on es parla molt de
Jesús però es parla poc com Jesús esdevé un sepulcre buit, el qui viu no hi és.
Allà on potser es parla poc de Jesús però es parla molt com ell, el qui viu hi
és.
Amb això no vull dir que
no cal parlar de Jesús. Però no per aprendre de memòria la seva vida o les
seves paraules, no per ser uns grans coneixedors de Jesús i que podríem
participar a un concurs de preguntes sobre ell i guanyar-lo. Quan parlem als
altres de Jesús ho fem per ajudar els infants, els joves, els adults a parlar i
actuar com Jesús.
Anant una mica més lluny,
no sempre i a tot arreu és convenient parlar directament de Jesús. A vegades
pot ser fins i tot negatiu. Hi ha moments on convenen poques paraules, silenci
si cal. Com ha dit a vegades el papa Francesc, no hem d’anar amb una actitud
proselitista, per guanyar adeptes amb els discursos i les paraules. Hi ha
moments i situacions que no són idonis per parlar de Jesús. Pensem per un
moment en la darrera visita de Francesc al Marroc. Hi ha llocs on els cristians
hi són, però no per parlar de Jesús a aquells que són majoria i que professen
una altra religió. Francesc ho va resumir en aquesta frase: “L’Església creix no per proselitisme, sinó
per atracció, per testimoniatge.”
Per això, parlar com
Jesús, actuar com Jesús, amb gestos de tendresa i de misericòrdia, això és
sempre oportú, sigui qui sigui aquell que és al meu davant. Pensi com pensi,
tingui les conviccions o creences que tingui.
Parlar i actuar com Jesús
actuava no només és convenient, estem obligats a fer-ho, o almenys intentar-ho:
ser veritables testimonis de Jesús.
D’aquí a pocs moments renovarem la nostra fe, els
nostres compromisos baptismals. No hauria de ser una rutina. Fent-ho, caldrà
que ens preguntem sobretot si en la nostra vida parlem com Jesús, actuem com
ell. En les nostres relacions familiars i comunitàries, com a veïns i
ciutadans, també com a ciutadans d’aquest món dividit, esquinçat, que és
incapaç d’acollir i posar-se al servei d’aquells que més ho necessiten. És
inevitable que pensem per un moment en els refugiats i els immigrants. Sabem
acollir-los com Jesús acollia aquells que se sentien exclosos? Sabem
escoltar-los com Jesús els escoltaria? Sabem mirar-los com Jesús els miraria?
He començat l’homilia amb la
frase dels àngels a les dones. El dia de l’Ascensió escoltarem aquelles altres
paraules dels àngels als apòstols: “per
què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d'entre vosaltres
cap al cel, vindrà tal com heu vist que se n'hi anava.”
Totes dues frases ens
diuen que no hem de buscar Jesús ni al sepulcre, el lloc dels morts, ni mirant
al cel. Cal trobar-lo allà on hi ha els qui viuen. En els nostres camins d’aquí
i d’avui, on caminen i es creuen gent de condició social diferent, de religions
diferents, de maneres de pensar diferents.
En els camins on caminem també nosaltres, amb
alegries i tristeses, èxits i fracassos, llums i ombres. Posem les nostres
vides sobre l’altar junt amb les ofrenes del pa i del vi, perquè el mateix
Esperit que els transformarà en vida del ressuscitat, transformi i ressusciti
els nostres cors i ens obri a un demà amb més llum i esperança.