lectures
L’evangeli que acabem
d’escoltar se situa des del dia de Pasqua fins una setmana després. Se situa
doncs en el que anomenem l’octava de Pasqua. Diumenge passat vam celebrar la resurrecció
de Jesús. Una setmana després, ens trobem de nou reunits, en aquest primer dia
de la setmana que és el nostre diumenge. Com els deixebles, com els primers
cristians... Cada diumenge ens reunim per celebrar la resurrecció. Cada
diumenge és Pasqua!
Aquell primer diumenge,
els deixebles estaven a casa, amb les portes tancades per por dels jueus. Vivien
encara en els temps antics, veien només, sense comprendre-ho, Jesús penjat a la
creu. Pensant segurament que s’havien equivocat. La mort a la creu, promoguda
pels caps religiosos era, en la seva manera de pensar, una desaprovació de Déu respecte d’aquell
home, que ells pensaven que era el Messies. Déu no l’havia baixat de la creu,
no havia intervingut...
Quantes vegades també
nosaltres, davant les dificultats, els desànims, la malaltia, el que passa al
món, també dubtem. El silenci de Déu l’interpretem com una absència o un
abandó.
La resurrecció obrirà una
altra porta als deixebles. El silenci a la creu no era una absència o un
abandó, era un silenci provisional, un silenci que manifestava el respecte de
Déu a la llibertat de l’home, fins i tot quan l’home fa una barbaritat. Déu no
intervé, fins i tot quan l’home mata el Fill de Déu.
La resurrecció és la paraula definitiva de
Déu, la que confirma aquella primera paraula el dia del Baptisme o de la
Transfiguració: “Aquest és el meu fill
estimat, escolteu-lo”. Jesús ressuscitat ve al mig dels deixebles porucs
per donar-los un missatge de pau. La violència de la creu deixa lloc a la pau
que ve de Déu.
Tota la violència de la
història humana deixarà el lloc, ni que ara no ho veiem gaire, a la pau que ve
de Déu. Una pau que és una promesa però que ja des d’ara és un compromís per a
nosaltres. De la mateixa manera que Jesús envia els deixebles, ens envia avui enmig
d’aquest món ple de violència perquè siguem instruments de pau.
Els deixebles ho van
comprendre, no es van quedar en la teoria de la resurrecció, van viure posant
els seus béns en comú i posant-se al servei dels altres, dels malalts, com hem
escoltat a la primera lectura. Així ho hauríem de comprendre nosaltres.
L’exemple de la primera comunitat ens hauria d’impulsar a compartir i a
posar-nos al servei dels que ho necessiten més.
En l’evangeli hi té un
paper important Tomàs. Sovint ens sentim propers a ell. Amb el nostre tocar de
peus a terra, amb els nostres dubtes. Jesús ens comprèn, com va comprendre
Tomàs i ens dona l’oportunitat de dir-li: “Senyor
meu i Déu meu”.
De fet nosaltres intentem
ser avui d’aquells que Jesús anomena “Feliços”,
d’aquells que hem cregut sense haver vist, que hem fet confiança en aquells que
ens han transmès la fe i l’amor: els pares, els catequistes, els creients, els
homes i dones de bona voluntat.
Cal que continuem aquest
testimoni per ajudar a d’altres a creure, a fer confiança. Un testimoni de fe i
d’amor que ha de ser més amb fets que amb paraules.
Amics, estem reunits
aquest diumenge, però amb les portes obertes. Jesús ens envia, Jesús ens dóna
el seu alè, Jesús se’ns dona en aliment per tal que puguem caminar sense por,
amb alegria anunciant la bona notícia de Pasqua!