divendres, 15 de gener de 2016

Feu tot el que ell us digui

2 diumenge durant l'any C
Jn 2, 1-12
Ja acabat el temps de Nadal, reprenem el temps de durant l’any amb aquest relat de les noces de Canà. Aquest text de l’evangeli de Joan està situat al començament, després del pròleg que vam escoltar fa dos diumenges, i després d’escollir un primer grup de deixebles. Després del pròleg, comença en l’evangeli de Joan una setmana, i el setè dia té lloc aquest esdeveniment de Cana.
A Joan, aquests esdeveniments especials no són anomenats “miracles” com en els altres evangelis, sinó “signes” I n’hi ha set que es van distribuint tot al llarg de la missió de Jesús. El primer d’aquests signes és el que avui hem escoltat. La paraula signe ens fa comprendre que més enllà del fet concret que es relata, hi ha una significació, i a Joan més que a cap altre evangeli, aquesta significació és explicada, sovint, per un llarg discurs de Jesús. No és així en aquest, però aquí el relat està ple de detalls que ens volen parlar més enllà del fet.
Un fet de la vida quotidiana, encara que amb una certa rellevància: un casament. Un fet que ens parla ja d’amor humà, d’alegria, de festa. Davant de l’austeritat de Joan Baptista, Jesús es presenta com algú que aprofita aquests esdeveniments festius, com són el casament, el banquet, per manifestar-se. I per revelar un Déu joiós, festiu i sobretot un Déu que estima. Déu no es revela d’entrada en els esdeveniments tristos, dolorosos… Déu es revela en les nostres alegries. Es cert que sovint pensem més en Déu, recorrem a ell, en les nostres tristeses. Segurament és normal. Però aquí, Déu comença a revelar-se en un fet joiós.  
Curiosament, en l’evangeli de Joan la vida pública de Jesús s’emmarca entre dos menjars: El de Canà i el darrer sopar. Tots dos tenen la joia que té tot menjar, encara que en el segon s’hi barreja el dolor pel que ha de passar, la passió i la mort.
Però en tots dos Jesús comparteix, Jesús celebra l’amor de Déu, l’un expressat en l’amor dels dos nuvis, l’altre expressat en el seu propi amor de vida donada fins al final per a tota la humanitat.
La significació no s’acaba aquí. Continua en l’acció de Jesús de transformar l’aigua en vi. No qualsevol aigua. Es tracta de l’aigua per a les purificacions rituals dels jueus. El significat sembla clar. Amb Jesús comença una cosa nova, una novetat, una bona notícia. Ja no serveixen les velles pràctiques dels Jueus, cal un nou esperit, una nova manera de fer, deixar de costat la rutina, tot allò que ja no diu res, tot allò que ha perdut significació.
Podríem pensar que aquesta crida a la novetat Jesús la fa als Jueus, però en realitat ens la segueix fent avui a nosaltres, la fa avui a l’Església. I potser avui és el papa Francesc qui encarna aquesta crida a renovar.
Com percep l’home i la dona d’avui l’anunci de l’Església? El percep com notícia alegre que dóna esperança i llum enmig del desesper i de la foscor? O el percep com un anunci que no li diu res, que a vegades té un to d’amenaça, de condemna, d’autoritarisme, o que està lluny de l’experiència diària dels homes i dones d’avui?
No ens cal demanar a Jesús que transformi la nostra manera d’anunciar-lo, el nostre testimoni cristià, per tal que no sembli una religió aigualida?
Què hem de fer? Es Maria qui ens dóna la clau: “Feu tot el que ell us digui”. Es a dir, saber retornar a la frescor original de Jesús i de l’evangeli, l’alegria de l’evangeli com diu el títol de l’encíclica de Francesc, i alliberar-lo de tot allò que se li ha anat incrustant al llarg del temps i que el desfigura. Tant a nivell personal com eclesial, cal que retornem a Jesús. I deixar de costat la mediocritat, la rutina, l’anar fent el que sempre s’ha fet, per saber encarnar l’evangeli en el nostre món d’avui i intentar que digui alguna cosa a la gent d’avui, que com la del temps de Jesús està necessitada d’acolliment, de mans obertes, d’esperança, de llum, d’amor. Per assolir-ho, també seguint els missatges del papa Francesc, cal sortir a fora. No esperar que els altres vinguin cap a nosaltres, sinó anar a trobar-los allà on són, no amb un esperit proselitista, sinó amb esperit de servei, acolliment, respecte i proximitat.
Intentem que l’eucaristia s’assembli a aquelles noces de Canà, un moment de festa, de pau i d’alegria on hi sabem descobrir aquest Déu que ens estima i que ens convida a estimar i a renovar les nostres vides.