Mt 2, 1-12
Darrera aquesta bonica història dels Mags hi ha molts
missatges i significats. No és tan sols una història per entretenir els
infants; és un veritable tractat sobre el misteri de Nadal.
Uns Mags vinguts d’Orient; no són jueus, són pagans. Però
pagans que busquen. Busquen els secrets de la creació, busquen el sentit de la
història, interpreten els signes. Aquesta vocació de cercador està íntimament
unida a l’ésser humà. Podríem inclús dir que és la diferència entre l’home i la
resta de la creació: l’home busca, es posa preguntes, d’on vinc, qui sóc, on
vaig?
Cada creença, cada religió, cada filosofia intenta donar
resposta a aquestes preguntes fonamentals.
Però hem de reconèixer que en el món d’avui sovint s’intenten
amagar les grans preguntes. És millor no reflexionar gaire, cal viure el
present, cal consumir, cal passar-s’ho bé a qualsevol preu... S’amaga tot allò
que provoca interrogants: la malaltia, la mort...
La festa d’avui és una invitació a esdevenir buscadors, a
preguntar, a reflexionar... Com Maria que meditava en el seu cor els
esdeveniments que li succeïen, com els Mags que escruten els signes del cel,
cal que nosaltres meditem, busquem, escrutem.
Un estel indica el
camí que condueix a l’infant de Betlem. Déu posa davant nostre signes que ens
condueixen allà on el Crist es fa present. No és en els llocs previstos:
Jerusalem; sinó en els llocs imprevistos: un petit poble quasi desconegut. El
Crist és present allà on no l’esperàvem. Cal saber interpretar els signes dels
temps, cal desplaçar-se allà on l’home és petit, pobre, malalt, exclòs. Cal
saber canviar de camí. No hem de restar a Jerusalem, en les nostres llocs de
confort, en els indrets segurs; cal anar a vegades lluny, cal aixecar-se, cal
caminar vers els llocs on Déu passa, on el Crist se’ns fa present, en la perifèria
de les ciutats i de la història humana, com tant agrada dir al papa Francesc.
Els Mags aporten regals: or, encens i mirra. També
nosaltres hem d’aportar els nostres regals: l’or de les nostres qualitats, del
nostre treball, del nostre servei; l’encens de la nostra pregària, de la nostra
capacitat de mirar endins, la mirra de la nostra donació sense reserves.
Trobar el camí i saber actuar en favor d’aquell que és
presència del Crist, el pobre, el petit, el refugiat, l’exclòs, el violentat,
el malalt. Posar en pràctica el manament de l’amor cap als nostres germans i
germanes que ens estan cridant.
La festa de l’Epifania completa el cicle de Nadal: Déu
s’ha fet un de nosaltres, la llum ha vingut enmig nostre. Un “nostre” que
abasta tots els pobles, races, cultures, religions. Déu s’ha manifestat a
l’univers sencer. Ningú no és exclòs de l’amor salvador de Déu.
Tots estem cridats
a comunicar aquesta llum en les nostres
foscors, a comunicar esperança allà on quasi no en resta, a comunicar la pau
allà on hi ha violència i odi, a socórrer aquells que estan patint dificultats
de tota mena.
Germanes, germans, l’eucaristia que celebrem és el
sagrament de la presència de Déu enmig nostre. El pa i el vi no són els aliments
on hauríem esperat trobar-nos amb Déu. Hi ha aliments més suculents i més rics.
Però Déu ha volgut deixar-nos signes de pobresa i de senzillesa: un país petit,
una noia senzilla, un pessebre, un infant, el pa, el vi...
Per fer-nos comprendre on l’hem de buscar, on el podem trobar. Que
aquesta celebració de l’Epifania ens ajudi a trobar els camins i els senyals que
ens condueixen a Déu i als altres.