dimecres, 1 de juliol de 2015

No hi pogué fer cap miracle

14 Diumenge durant l'any B
Mc 6, 1-6
Vam escoltar diumenge passat com Jesús guaria una dona i en ressuscitava una altra. En els dos casos s’hi posa de manifest una gran fe de part de la dona i del pare de la noia. Jesús comença a ser conegut, però encara no ha tornat a Natzaret, el seu poble, on hi viu la seva família.
És dissabte, Jesús va a la sinagoga com qualsevol bon jueu, segueix essent un fill del poble, el fill del fuster. La fama que té fa que el convidin a parlar. La reacció és ambivalent: d’una banda estan admirats per la seva saviesa i pels miracles que es diu que fa. D’altra banda, no ve revestit de res. No és una autoritat religiosa, no és com els altres mestres. El seu vestit segueix essent el mateix, la seva manera de fer és senzilla, com ho ha estat sempre. Aquesta vida senzilla, el grup de gent senzilla que l’envolta, fa que molts el menyspreïn, malgrat que les seves paraules són plenes de saviesa.
No ens deixem impressionar avui també per les aparences, per la manera de vestir, pels diplomes, pel currículum, pels càrrecs?
La fe de la dona que té pèrdues de sang, la fe de Jaire, aquí ha desaparegut. La reacció és el menyspreu. La frase de l’evangelista és sorprenent: “No hi pogué fer cap miracle”. Els qui cercaven l’espectacle estan decebuts. Els hi falta quelcom que és imprescindible en la relació amb Jesús: la confiança. Jesús no ve per fer espectacles ni circ. Ve per anunciar la bona notícia d’un Regne on no hi ha pobres, ni malalts, ni exclosos. Els miracles són signes d’aquest Regne i d’aquesta bona notícia.
I nosaltres, avui, que cerquem en Jesús? No tenim potser la temptació de buscar en primer lloc les grans concentracions de cristians, la pompositat de la litúrgia, la bellesa de les esglésies, o fins i tot algun miracle? No deixem potser de costat els gestos senzills que Jesús feia, la seva paraula que consolava, que donava esperança?
No són aquests gestos de bondat els que sobretot hem d’intentar incorporar a les nostres vides? No hem d’imitar sobretot aquell home, Jesús, que en paraules de Pere “va passar pertot arreu fent el bé”?
És això el que sobresurt de la imatge personal i col·lectiva dels cristians en el món d’avui? En alguns casos, ben segur que sí. En l’acció que Caritas i moltes parròquies estan fent en aquests moments de crisi econòmica, ben segur que sí. En l’acció de molts cristians, individualment o organitzats, també.
Llàstima que aquesta imatge de bondat queda deslluïda per altres imatges que no ho són tant, i que costen de ser ben compreses pels homes i dones d’avui.
Intentem ser cristians sobretot en aquest vessant de bondat, de preocupació pels altres, de misericòrdia, tal com ens recorda Francesc, de petits gestos quotidians que fan més amable la vida, la nostra i la dels altres.
I que l’eucaristia sigui l’estona on refem les forces, escoltant sense defenses la paraula de Jesús, compartint i fent nostre el gest senzill d’un pa trencat i compartit, signe d’una vida trencada i donada pel bé de tots.
Gestos senzills i entenedors que són més eficaços que grans declaracions i grans trobades, més que tantes discussions morals sempre sobre els mateixos temes.
Estar a prop dels que més ho necessiten, aquest és el miracle que avui podem fer, guarint tantes ferides de solitud, desànim, pobresa, injustícia.
Que a través nostre Jesús avui sí pugui fer miracles perquè trobi en nosaltres fe i confiança que ens fa estimar. I que no siguem com la gent de Natzaret, que creient conèixer Jesús més que ningú, no el coneguin gens.