Mc 6, 30-34
Un cop acomplida la missió, els apòstols necessiten
tornar a la font, allà on havien begut. Necessiten carregar les piles i també
necessiten explicar les seves experiències als altres i a aquell que els havia
enviat.
Estan cansats, però satisfets. Havien comprès bé la
manera de fer de Jesús: La paraula i la vida han d’estar estretament units. Ser
coherents entre el que diuen i el que fan. Això que tan sovint ens manca, la
coherència entre el que diem i el que després fem.
Les paraules que Jesús els adreça ens mostren bé de quina
manera Jesús coneix el que necessiten. Els apòstols, i també Jesús, necessiten
un temps per apartar-se, per descansar, un temps per conviure, per riure també.
Sant Agustí diu en un escrit que els cristians són un grup de persones que
preguen junts, que conversen entre ells, que riuen junts i que s’ajuden entre
ells.
És segur que Jesús i els seu grup compartien també
moments de riure. A vegades la imatge que donem com a cristians és massa
seriosa, amb un aire greu, a punt per renyar per advertir.
Jesús també tenia
necessitat de restar apartat una vegada la seva missió estava acomplida,
necessitava perdre el temps amb els apòstols. És el temps que necessita
qualsevol relació humana: la parella, els pares i els fills, els amics.
Qualsevol relació d’amor, perquè duri, per fer-la créixer, necessita perdre el
temps amb l’altre. Temps per parlar, per restar senzillament al costat de
l’altre, temps per riure i per divertir-se.
La relació de Jesús i els deixebles esdevé una relació
d’amistat. Jesús dirà capa al final: “Ja
no us dic servents, a vosaltres us he dit amics”. La seva relació, doncs,
necessita d’aquell temps que sembla perdut, però que és tan necessari.
Aquest temps també el necessitem nosaltres. Temps de
silenci, de meditació, de pregària que fa que la nostra relació amb Jesús pugui
ser més profunda. A vegades diem que no tenim temps, que estem molt ocupats.
Fins i tot que el fet de treballar pels altres no ens deixa temps per al
silenci, per a la pregària.
Però quan llegim la vida de molts sants que es dedicaven
amb totes les forces als altres, hi veiem llargs temps de pregària i de silenci
a vegades ben d’hora al matí o ben tard a la nit. Un temps de pregària que els
ajuda a superar els moments difícils, els desànims, el cansament.
Intentem
restablir, si no el tenim, aquest temps de pregària. El matí, la tarda, la nit,
dins d’una església, a l’habitació, a la cuina, al tren o a l’autobús, amb
paraules o amb silencis. Un temps que ens ajudi a aprofundir en allò que fem,
un temps que ens desassossegui i ens doni pau interior.
Escoltem les
paraules de Jesús que ens diuen a cada ú: “Vine
tot sol en un lloc despoblat i reposa’t una mica”. És en aquest lloc
despoblat que Jesús, bon pastor, té pietat de nosaltres, amb els nostres
sofriments, tristeses i angoixes, ens dóna l’aigua viva per apagar les nostres
sets i il·luminar els nostres camins.
Una aigua viva que farà de nosaltres homes i dones que
tenen compassió cap a aquells que trobem i que estan desanimats, passant
dificultats, a l’atur, sense papers o sense casa.
Treballem
perquè el Regne de Déu vingui a les nostres famílies, barris, ciutats, països i
al món sencer.