divendres, 7 de febrer de 2014

Vosaltres sou la llum del món

Is 58, 7-10  Mt 5, 13-16
5 diumenge durant l'any A
És bo situar l’evangeli que acabem d’escoltar en el seu context. Just abans hi ha les benaurances, veritable programa per aquell qui vol seguir Jesús, i que són el pròleg del que coneixem com a Sermó de la Muntanya. Abans de desenvolupar aquest llarg i important discurs, Jesús ens dóna aquestes dues petites paràboles de la sal i de la llum.
Aquestes dues paràboles penso que ens indiquen la manera d’actuar del deixeble de Jesús. En primer lloc ens diu que els deixebles de Jesús no s’han de tancar en una mena de bombolla d’escollits que intenten acomplir uns manaments, unes regles, i que se separen del món. L’església, el cristià, viu enmig del món, forma part del món. Qualsevol intent d’aixecar unes muralles que separin el cristià del món, de la societat, no és evangèlic.
El papa Francesc insisteix molt en això. En la seva exhortació “L’alegria de l’evangeli” diu: “prefereixo una Església accidentada, ferida i tacada perquè surt al carrer, abans que una Església malalta pel tancament i la comoditat d'aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en una embolic d'obsessions i procediments.”
Tant les Benaurances com la resta del Sermó de la Muntanya que escoltarem en part els propers diumenges són consells de Jesús per ajudar-nos a ser precisament llum i sal enmig de la societat.
Si vivim seguint l’esperit de les Benaurances, essent pobres, humils, nets de cor, amb fam i set de justícia, compassius, treballant per la pau, serem llum i sal.
Les dues imatges de Jesús són suggerents. La sal dóna gust al menjar i el conserva, l’ajuda a no corrompre’s. La sal només té sentit quan es troba enmig del menjar, i hi ha de ser en la mesura justa.
Ser cristià només té sentit enmig del món, i en la mesura justa. Si la presència és massa asfixiant, proselitista o com vulgueu dir-ne,  el menjar deixa de ser agradable.  
Pel que fa a la llum, també podríem dir el mateix. Hem de ser llum en la mesura justa. Sinó podem enlluernar. I la mesura justa crec que ens l’ha dit Isaïes a la primera lectura. Són paraules posades en boca de Déu en les que s’havia queixat dels dejunis que li oferien els jueus, uns dejunis rituals per calmar Déu. Uns dejunis que no tenien res a veure amb la vida de cada dia. Concretament els diu que mentre fan dejuni, es barallen, tracten injustament els seus criats.
I el que hem escoltat en la lectura és la descripció del dejuni que vol: compartir el pa, acollir el pobre. I el que afegeix és molt important: és d’aquesta manera sobretot que es pot ser llum.  
Sant Joan en la seva primera carta diu coses semblants: “els qui afirmen que estan en la llum, però no estimen els seus germans, encara estan en la fosca. Els qui estimen els germans viuen en la llum”.
Ser llum, ser sal... Cal que avui ens preguntem com podem ser sal i llum dins la nostra família, en el nostre barri, a la feina, en el nostre país. I anant més enllà, com podem ser llum i sal en aquest món globalitzat en el que veiem el que passa lluny de les nostres fronteres. Com podem ser llum i sal a Síria, a Lampedusa, a Ceuta.
Què estem disposats a fer per construir un món més just? A què estem disposats a renunciar del nostre benestar.
Les paraules d’Isaïes ens han de fer pensar. Potser les nostres celebracions, les nostres pregàries, els nostres dejunis tampoc arriben a Déu perquè no obrim prou els ulls a totes aquestes situacions que a prop i lluny ens interpel·len.
Que la nostra eucaristia, que la nostra pregària siguin compromís per créixer en bondat i en set de pau i de justícia.