dimarts, 25 de febrer de 2014

No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses

Mt 6, 24-34
8 diumenge durant l'any A
En el Sermó de la muntanya que anem escoltant, Jesús ens havia dit com havíem d’entendre la Llei, convidant-nos a anar sempre més enllà, arribar fins al final, no conformant-nos a acomplir la llei estricta, buscant sempre la manera d’estimar amb generositat i gratuïtament.
Estimar els enemics, parar l’altra galta, són exemples d’aquest anar més lluny.
Un cop acabades les antítesis que contraposen els manaments i la paraula de Jesús, el que hem escoltat avui segueix en una línia semblant. Sembla que ens digui, en aquesta mena de paràbola utilitzant el que veiem a la natura, que no ens hem de preocupar dels aspectes materials de la vida, com els lliris del camp i els ocells del bosc. Per a molts que cada dia han de lluitar per tenir un treball, per mantenir una empresa, per portar amb dificultat el pa a taula, les paraules de Jesús podrien semblar angelicals.
Crec que la paràbola s’ha de llegir emmarcada en el que li precedeix i en el que ve després, que podrien ser les claus d’interpretació per tocar de peus a terra i no quedar-nos en imatges bucòliques i angelicals.
En el que precedeix Jesús ens diu d’una manera molt directa i ben actual quina ha de ser la nostra relació amb el diner: “No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses”.  Com ho hem d’entendre? Jo ho entenc en el sentit que aquell que esdevé servidor, fins i tot esclau, del diner acaba oblidant els altres. Encara més, els altres són com uns enemics, quan l’objectiu és tenir més i més. Els altres, amb les seves necessitats concretes, amb les seves dificultats econòmiques... són sempre una invitació a compartir.
Això ho podem aplicar tant a nivell personal com social. Un país, un grup social o fins i tot un continent, quan esdevenen servidors del diner, del consumisme, no poden servir Déu, perquè Déu els recordarà que hi ha persones i països sencers que tenen necessitats ben reals i concretes amb els que s’ha de compartir.
La realitat del món, amb les seves grans diferències socials ens concerneix. Segurament, no hem fet prou per tal d’ajudar els països pobres a desenvolupar-se, hem acceptat règims corruptes i injustos perquè ens subministren petroli, gas, fusta, cafè o coltan. Hem servit el diner i no hem servit Déu i els preferits de Déu que són els pobres. O com alguns comentaristes han dit, hem posat en primer lloc el negoci, i només darrera la justícia o la democràcia.
I aquí és on són importants les paraules que segueixen a la paràbola: “Busqueu per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos tal com ell vol”.
Servir Déu es concreta en aquesta recerca del seu Regne, aquest Regne que Jesús ens va  intentar anunciar amb paraules i amb fets: un Regne de justícia on no hi ha malalts ni pobres ni exclosos ni desesperats....  
Què passaria si en el món tothom busqués per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos? Crec que si fos així, si la riquesa i el treball estiguessin ben repartits, si tothom tingués les mateixes oportunitats... en aquest escenari ideal no caldria preocupar-se de què menjarem o què beurem o amb què ens vestirem. Cadascú tindria el suficient per menjar, per vestir-se, per protegir-se. Cadascú tindria l’atenció sanitària, educativa, social que necessita. Cadascú tindria el treball per realitzar-se i per cobrir les seves necessitats.
Ja sé que em direu que això és utòpic. Es cert. Però no és menys cert que quant més s’avança en justícia, menys neguits s’han de tenir per les necessitats materials. Quan més es serveix Déu i el seu Regne i menys el diner, més justícia hi haurà.
Diumenge passat Jesús posava davant nostre el repte de la pau i de la no-violència. Avui el repte de la justícia. Dos grans temes d’ahir i d’avui, la justícia i la pau, que mai no podem separar. No hi pot haver una veritable pau si no hi ha justícia. 
Germans, la paraula d’avui ens segueix interpel·lant. No ens podem quedar amb els braços creuats. Jesús ens convida a ser treballadors del seu Regne, regne de justícia i de pau.