divendres, 13 de setembre de 2013

Ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat

Lc 15, 1-32
24 diumenge durant l'any C
La conducta de Jesús apropant-se d’aquells  que no eren ben vistos escandalitzava a molts en la mateixa mesura que donava una llum d’esperança a aquells que eren acollits.
Els primers mesos del papa Francesc em recorden una mica això que li passava a Jesús. Rentar els peus el dijous sant a dues dones i musulmanes d’un centre d’internament de menors va escandalitzar alguns. Quan en una ocasió va dir que el Crist havia salvat tant els qui creuen com els qui no creuen va fer esbufegar a d’altres.
I curiosament en el discurs de Francesc hi ha sovint paraules que trobem molt presents en les tres paràboles que hem escoltat: misericòrdia, tendresa, perdó... Podem dir que el papa està molt en la línia de l’evangeli i especialment de l’evangeli de Lluc que sovint és anomenat l’evangeli de la misericòrdia.
Abraçar més que jutjar, perdonar  més que condemnar, obrir portes més que tancar-les. Aquesta ha estat la tònica d’aquests primers mesos de Francesc.
 El pare i no els fills és el protagonista principal de la paràbola que tradicionalment anomenem del fill pròdig. Aquest pare que estima en excés sense mesura.  
L’evangeli ens fa comprendre que enmig de la nostra existència ben real i a vegades ben difícil, som fills estimats d’un Déu que és Pare. És una altra manera de dir-nos que la nostra existència no és una mala jugada, un sense-sentit. Que més enllà dels sense-sentits, de les males jugades de la vida, hi ha una història d’amor en la que cadascú de nosaltres hi té un lloc.
La trajectòria del fill petit pot simbolitzar aquest vessant negatiu que té tota vida humana per la malaltia, el desànim, la foscor, i el propi pecat. Molts moments de la nostra vida els vivim com si estiguéssim exiliats, lluny de casa.
El fill petit, quan ja ha tocat fons, recorda llunyanament l’amor del pare. Per això inicia un camí de retorn. La nostra vida és un anar i tornar cap a la casa del pare. En alguns moments ens sentim malament perquè ens sembla que la vida no ens estima. Però en d’altres moments descobrim que la vida ens estima, que som fills estimats.   Aquesta descoberta la fem gràcies a aquells que ens estimen, gràcies als gestos d’amor que rebem.
Aquell o aquella que no se sent estimat per ningú ho tindrà molt difícil per saber-se fill estimat de Déu.
D’aquí ve que saber-se fills estimats de Déu va íntimament unit a saber estimar. Aquell que com Jesús se sap estimat, enmig de les dificultats de  la vida, fa tot per estimar. Ser estimat i estimar no es poden separar.
El fill gran no és capaç d’estimar el seu germà perquè malgrat estar al costat del pare, no ha descobert el seu amor. No se sent fill estimat, i per això és incapaç d’estimar.
Ser fill i ser germà són dos moviments d’una mateixa realitat.
Quan el fill gran retreu al pare el que està fent amb l’altre fill, no vol reconèixer en aquell que ha arribat el seu germà. Li diu al pare: “ara que torna aquest fill teu...”
La resposta del pare intenta fer-li descobrir que és fill estimat i que és germà: “alegrem-nos i fem festa, perquè aquest germà teu...”
La paràbola vol ajudar-nos a fer créixer en nosaltres aquest amor sobreabundant del pare que no es fixa en els defectes de l’altre, sinó en la seva bondat, que sempre hi és, ni que sigui a vegades amagada.
Fer créixer en nosaltres aquest amor que es preocupa per l’única ovella perduda, deixant les noranta-nou o que perd el temps per aquella única moneda perduda.
Fer créixer un amor generós i no mesquí com el del germà gran. Un amor que s’obre a tothom, que trenca fronteres i que va especialment cap a aquells que necessiten ser estimats i acollits.