dijous, 26 de setembre de 2013

Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin

Lc 16, 19-31
26 diumenge durant l'any C
Tornem a escoltar avui una paràbola pròpia de l’evangeli de Lluc. Recordeu dues altres que hem escoltat recentment i que també són pròpies de Lluc: la del bon samarità i la del pare i els dos fills.  Totes dues amb un tema central: la misericòrdia.  
 Aquesta paraula, misericòrdia, a vegades sona malament en el nostre món d’avui. I penso que aquesta mala fama és deguda a una mala pràctica que els cristians en particular i els homes i dones en general hem fet d’aquest valor, d’aquesta actitud.
 Es la mala pràctica del qui es lamenta dels mals que els arriben als altres, però que és un plany que es queda aquí, en el plany, en el dir “ai pobrets”, sense no fer res més.
Això no és ser misericordiós tal com Lluc ho entén. La misericòrdia de Lluc és la del samarità que veient l’home ferit en el camí es commou, se li remouen les entranyes, es posa en el seu lloc, i en aquest posar-se en el seu lloc, d’immediat actua, i a més actua amb eficàcia. És l’actitud de l’home, de la dona, que surten dels seus petit mons, amb els seus petits o grans problemes per arribar al món d’aquell que encara ho passa pitjor que ell. I al sortir, busca la manera de millorar la situació de l’altre, d’ajudar-lo de servir-lo.
 La misericòrdia de Lluc és la del pare que sap perdonar quan el seu fill torna. És la del pare que surt del seu petit món en el que podria estar dolgut per l’actuació del fill i pels perjudicis que li ha ocasionat per arribar al cor d’aquest fill i comprendre que necessita perdó, acollida i amor.
El papa Francesc parla contínuament de misericòrdia. En l’entrevista que ha estat publicada aquests dies hi insisteix, dient per exemple que “els ministres de l'Església han de ser misericordiosos, fer-se càrrec de les persones, acompanyant-les com el bon samarità que renta, neteja i consola el seu proïsme.” o també queel que l'Església necessita amb major urgència avui és una capacitat de curar ferides i donar escalf als cors dels fidels, proximitat, acostament.”
 En la paràbola del pobre Llàtzer que hem escoltat avui hi trobem l’exemple contrari al del samarità o al del pare. És l’home que no és misericordiós. I no perquè faci mal a directament a Llàtzer sinó per no fer res. És l’home que viu tancat en el seu món de benestar, en una bombolla que no el deixa escoltar ni veure el pobre que viu tan a prop. És l’home que no sap posar-se a la pell de l’altre, és l’home amb un cor de pedra insensible i indiferent a la sort de l’altre.
I també aquí hi ha una bonica homilia del papa Francesc quan va fer la seva primera visita fora de Roma a Lampedusa, una illa al sud d’Itàlia, on arriben moltes pasteres des del nord d’Àfrica.
Va dir: “La cultura del benestar ens porta a pensar en nosaltres mateixos, ens fa insensibles als clams dels altres, ens fa viure en bombolles de sabó, que són maques, però no són res, són el miratge de la futilitat, del provisional, que porta a la indiferència cap als altres, és més, porta a la globalització de la indiferència. En aquest món de la globalització hem caigut en la globalització de la indiferència. Ens hem acostumat al patiment de l’altre, no ens pertany, no ens interessa, no és cosa nostra!”
Com ressona en aquestes paraules la paràbola del pobre Llàtzer! No són els homes i dones del Tercer Món aquells que voldrien les engrunes que cauen de les taules del nostre Primer Món?
El final de la paràbola Lluc ens dóna una pista per aprendre a ser misericordiosos. Per ser-ho ens cal escoltar. Fer que el nostre cor sigui capaç d’escoltar el crit del pobre, de l’exclòs, del  malalt, de qui es troba a l’atur, de qui ha d’anar a fer cua per buscar menjar per la seva família.
Tants germans i germanes que ens parlen i que esperen de nosaltres un gest fraternal que es concreta en una ajuda material, en un temps dedicat a ell, en un somriure...
 Que aquesta eucaristia sigui l’aliment que ens cal per créixer en amor, en misericòrdia, en atenció als altres.