divendres, 1 de febrer de 2013

No hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal

Lc 4, 21-30
4 DIUMENGE DURANT L'ANY C


« No és el fill de Josep, aquest ? » Només un instant després d’estranyar-se que sortissin dels seus llavis paraules de gràcia, els seus conciutadans li fan aquest retret. Lloança i retret, admiració i acusació, sorpresa i incomprensió, la vida de Jesús se’ns presenta en els evangelis amb aquesta barreja. Una mica de la mateixa manera que també fem nosaltres respecte d’ell: admirem les seves paraules però no estem a punt de posar-les en pràctica. Diem sí amb la boca i no en els fets.
 En la frase de la gent de Natzaret s’entreveu la dificultat de reconèixer que Déu es manifesta en la normalitat, en la senzillesa, en els petits gestos. Associem Déu als grans miracles, a fets esclatants i que trenquen les lleis de la natura.
El que els primers cristians anunciaran és que Déu s’ha encarnat en la vida humana normal, en un home que va passar per la vida fent el bé. I aniran encara més enllà proclamant que Déu s’ha encarnat en el menyspreat, el rebutjat, l’insultat, l’executat... en aquell que no tenia aparença humana de tant desfigurat que estava.
 Sí, el fill de Josep, el fuster, el veí, és el Messies, l’enviat de Déu per anunciar una bona notícia.
 “Hem sentit dir el que has fet a Cafar-Naüm; fes-ho també aquí, al poble dels teus pares” Segon retret, ets d’aquí, queda’t aquí, preocupa’t en primer lloc de nosaltres.
La resposta de Jesús és clara: la família, els veïns, el poble, han estat els llocs d’aprenentatge de l’amor, però aquest amor no es pot aturar en els nostres petits cercles, s’ha d’obrir cap a aquells que són diferents de nosaltres, per anar sobretot cap a aquells que no tenen ningú que s’ocupi d’ells, cap als qui són exclosos o discriminats, cap a aquells que són a les perifèries de la ciutat, del país, del món.
Jesús ses situa des del principi a Galilea, al creuament de camins, a la vora del llac que el pot conduir cap als pagans, cap als allunyats. S’hauria pogut situar a Jerusalem, al Temple i adreçar-se als piadosos, als correctes, als reconeguts com a bons. El lloc on ens situem és important no és innocu.
L’esperit universal de Jesús guiarà els primers cristians que comprendran que no s’han de quedar en el seu petit món. Aquest mateix esperit hauria de guiar-nos a nosaltres per sortir dels nostres petits mons familiars, socials, ideològics, religiosos.
Anar més enllà per anunciar amb fets més que amb paraules que l’amor no passarà mai, que en tot el que fem, si hi manca l’amor, Déu no hi és. I al contrari, que quan estimem ben concretament, Déu hi és.
Jesús va davant nostre en aquest camí d’amor. Que l’eucaristia que celebrem sigui signe eficaç de l’amor de Déu que hem d’encarnar en la vida de cada dia.