4 DIUMENGE DURANT L'ANY C
« No és el fill de Josep, aquest ? » Només un instant després d’estranyar-se que sortissin dels seus llavis
paraules de gràcia, els seus conciutadans li fan aquest retret. Lloança i
retret, admiració i acusació, sorpresa i incomprensió, la vida de Jesús se’ns
presenta en els evangelis amb aquesta barreja. Una mica de la mateixa manera
que també fem nosaltres respecte d’ell: admirem les seves paraules però no
estem a punt de posar-les en pràctica. Diem sí amb la boca i no en els fets.
En la frase de la gent de Natzaret s’entreveu la dificultat de
reconèixer que Déu es manifesta en la normalitat, en la senzillesa, en els
petits gestos. Associem Déu als grans miracles, a fets esclatants i que
trenquen les lleis de la natura.
El que els primers cristians
anunciaran és que Déu s’ha encarnat en la vida humana normal, en un home que va
passar per la vida fent el bé. I aniran encara més enllà proclamant que Déu s’ha
encarnat en el menyspreat, el rebutjat, l’insultat, l’executat... en aquell que
no tenia aparença humana de tant desfigurat que estava.
Sí, el fill de Josep, el fuster, el veí, és el Messies, l’enviat de Déu
per anunciar una bona notícia.
“Hem sentit dir el que has fet a Cafar-Naüm; fes-ho
també aquí, al poble dels teus pares” Segon retret, ets d’aquí, queda’t aquí, preocupa’t en
primer lloc de nosaltres.
La resposta de Jesús és clara: la família, els veïns, el
poble, han estat els llocs d’aprenentatge de l’amor, però aquest amor no es pot
aturar en els nostres petits cercles, s’ha d’obrir cap a aquells que són
diferents de nosaltres, per anar sobretot cap a aquells que no tenen ningú que
s’ocupi d’ells, cap als qui són exclosos o discriminats, cap a aquells que són
a les perifèries de la ciutat, del país, del món.
Jesús ses situa des del principi a Galilea, al creuament
de camins, a la vora del llac que el pot conduir cap als pagans, cap als
allunyats. S’hauria pogut situar a Jerusalem, al Temple i adreçar-se als
piadosos, als correctes, als reconeguts com a bons. El lloc on ens situem és
important no és innocu.
L’esperit universal de Jesús guiarà els primers cristians
que comprendran que no s’han de quedar en el seu petit món. Aquest mateix
esperit hauria de guiar-nos a nosaltres per sortir dels nostres petits mons
familiars, socials, ideològics, religiosos.
Anar més enllà per anunciar amb fets més que amb paraules
que l’amor no passarà mai, que en tot el que fem, si hi manca l’amor, Déu no hi
és. I al contrari, que quan estimem ben concretament, Déu hi és.
Jesús va davant nostre en
aquest camí d’amor. Que l’eucaristia que celebrem sigui signe eficaç de l’amor
de Déu que hem d’encarnar en la vida de cada dia.
