Ens trobem en el darrer sopar. Jesús parla als deixebles. Coneix el seu
cor. També les seves febleses, a la primera de canvi s’estan preocupant de qui
ocuparà el primer lloc. Per això aquestes darreres paraules volen ser com un
testament. Que no les oblidin mai. Són el resum, l’essencial. No són paraules
teòriques: “El meu manament és que us
estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat”. No és un manament
teòric, fa referència a una vida ben concreta. La vida de Jesús.
Al llarg de tres anys han pogut comprendre com és aquest amor, un amor
generós que no fa càlculs, que no espera que l’altre t’estimi per estimar-lo.
Un amor que no es fixa en la identitat de l’altre, només es fixa en la seva
necessitat d’amor. Un amor que va més enllà del que sembla raonable, que para l’altra
galta. Un amor universal, que arriba fins i tot als enemics. Un amor compassiu,
que sap veure el cor de l’altre i no les etiquetes que li posem. Un amor molt
sensible al sofriment, que sap posar-se en la pell de l’altre. Un amor que és
capaç de perdonar sense límits. Un amor que és servei.
Aquest és l’amor de Jesús. “El meu
manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat”.
Vol que els seus seguidors siguin reconeguts per aquesta manera d’estimar. No
pels seus edificis, ni per les seves vestimentes, ni per les cerimònies: que
siguin reconeguts perquè estimen així.
La carta de Sant Joan va una
mica més enllà: «Els qui no estimen no
coneixen Déu, perquè Déu és amor» o també: “Tothom qui estima és fill de Déu”. A nosaltres que ens agrada tant
dividir els homes en creients i no creients, en cristians i no cristians, en
els qui van a missa els diumenges i els qui no hi van, que ens agrada fer
enquestes d’aquest tipus, Jesús ens diu que el que diferencia és l’amor. El qui
estima coneix Déu, el qui no estima no coneix Déu.
Aquesta
afirmació trenca molts barreres, com va trencar-les entre Pere i Corneli. Ni la
religió, ni la nacionalitat no divideixen. Pere arriba a dir que Déu no fa
distincions, com fem nosaltres. El criteri de Déu és fer el bé. Precisament una
de les definicions que el mateix Pere en un altre moment havia fet de Jesús: “havia passat fent el bé”.
És aquesta
una de les nostres preocupacions quan ens proposem millorar la nostra vida
cristiana? O ens preocupem sobretot per altres aspectes? I a nivell de l’Església,
quines són les seves preocupacions avui per tal que el seu testimoni respongui
al manament de Jesús? Ens aquest temps de crisi econòmica, quina ha de ser la
primera preocupació? Qui dóna millor testimoni de l’evangeli, Caritas o algun bisbe
bel·ligerant discutint sobre qüestions morals? Qui estima més?
Deixem,
però Caritas i els bisbes. Cadascú de nosaltres, després d’escoltar una vegada
més el manament de Jesús, com el posem en pràctica. No ens podem quedar en la
teoria. Hem d’actualitzar l’amor de Jesús. Pensant qui són avui aquells que Jesús
estimaria amb preferència.
No són els
qui estan vivint al llindar de la pobresa?
Siguin nouvinguts o dels de tota la vida. Totes aquelles famílies que
estan sense feina, aclaparats pels deutes i les hipoteques. Que siguin culpables
o no de la seva situació.
De quina
manera ens podem fer propers d’ells. Potser d’una manera directa, potser a
través de les organitzacions que estan treballant més i millor per ajudar a
aquestes famílies.
Segurament,
avui, respondre als reptes de les noves pobreses, és una de les maneres d’estimar
tal com Jesús ens ha estimat, és una de les maneres de conèixer Déu, és una de
les maneres de ser fill de Déu.
Celebrem l’eucaristia recordant que la comunió amb Jesús va unida a la
comunió amb els altres.
