divendres, 11 de maig de 2012

El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat


Ens trobem en el darrer sopar. Jesús parla als deixebles. Coneix el seu cor. També les seves febleses, a la primera de canvi s’estan preocupant de qui ocuparà el primer lloc. Per això aquestes darreres paraules volen ser com un testament. Que no les oblidin mai. Són el resum, l’essencial. No són paraules teòriques: “El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat”. No és un manament teòric, fa referència a una vida ben concreta. La vida de Jesús.

Al llarg de tres anys han pogut comprendre com és aquest amor, un amor generós que no fa càlculs, que no espera que l’altre t’estimi per estimar-lo. Un amor que no es fixa en la identitat de l’altre, només es fixa en la seva necessitat d’amor. Un amor que va més enllà del que sembla raonable, que para l’altra galta. Un amor universal, que arriba fins i tot als enemics. Un amor compassiu, que sap veure el cor de l’altre i no les etiquetes que li posem. Un amor molt sensible al sofriment, que sap posar-se en la pell de l’altre. Un amor que és capaç de perdonar sense límits. Un amor que és servei.

Aquest és l’amor de Jesús. “El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat”. Vol que els seus seguidors siguin reconeguts per aquesta manera d’estimar. No pels seus edificis, ni per les seves vestimentes, ni per les cerimònies: que siguin reconeguts perquè estimen així.

La carta de Sant Joan va una mica més enllà: «Els qui no estimen no coneixen Déu, perquè Déu és amor» o també: “Tothom qui estima és fill de Déu”. A nosaltres que ens agrada tant dividir els homes en creients i no creients, en cristians i no cristians, en els qui van a missa els diumenges i els qui no hi van, que ens agrada fer enquestes d’aquest tipus, Jesús ens diu que el que diferencia és l’amor. El qui estima coneix Déu, el qui no estima no coneix Déu.


Aquesta afirmació trenca molts barreres, com va trencar-les entre Pere i Corneli. Ni la religió, ni la nacionalitat no divideixen. Pere arriba a dir que Déu no fa distincions, com fem nosaltres. El criteri de Déu és fer el bé. Precisament una de les definicions que el mateix Pere en un altre moment havia fet de Jesús: “havia passat fent el bé”.


És aquesta una de les nostres preocupacions quan ens proposem millorar la nostra vida cristiana? O ens preocupem sobretot per altres aspectes? I a nivell de l’Església, quines són les seves preocupacions avui per tal que el seu testimoni respongui al manament de Jesús? Ens aquest temps de crisi econòmica, quina ha de ser la primera preocupació? Qui dóna millor testimoni de l’evangeli, Caritas o algun bisbe bel·ligerant discutint sobre qüestions morals? Qui estima més?


Deixem, però Caritas i els bisbes. Cadascú de nosaltres, després d’escoltar una vegada més el manament de Jesús, com el posem en pràctica. No ens podem quedar en la teoria. Hem d’actualitzar l’amor de Jesús. Pensant qui són avui aquells que Jesús estimaria amb preferència.


No són els qui estan vivint al llindar de la pobresa?  Siguin nouvinguts o dels de tota la vida. Totes aquelles famílies que estan sense feina, aclaparats pels deutes i les hipoteques. Que siguin culpables o no de la seva situació.  


De quina manera ens podem fer propers d’ells. Potser d’una manera directa, potser a través de les organitzacions que estan treballant més i millor per ajudar a aquestes famílies.


Segurament, avui, respondre als reptes de les noves pobreses, és una de les maneres d’estimar tal com Jesús ens ha estimat, és una de les maneres de conèixer Déu, és una de les maneres de ser fill de Déu.

Celebrem l’eucaristia recordant que la comunió amb Jesús va unida a la comunió amb els altres.