Pasqua, Ascensió i
Pentecosta, intenten fer-nos veure la resurrecció de Jesús des de diferents vessants.
Cada una insisteix en un aspecte diferent d’aquella experiència difícil
d’explicar que van viure els primers testimonis.
Els diferents relats
que escoltem aquests dies ens haurien
d’ajudar avui a fer la nostra pròpia experiència pasqual.
Hem d’evitar de donar
una excessiva importància als detalls dels esdeveniments, que utilitzen sovint
un llenguatge simbòlic, ni tampoc a la
cronologia, que a més no és la mateixa en els diferents evangelis.
Cal anar al cor dels
relats per poder-los actualitzar en el relat de la nostra vida.
Les lectures que hem
escoltat avui ens parlen del misteri d’absència i de presència de Déu i de
Jesucrist.
Tota la nostra vida és
una experiència contínua de presència i absència. En les nostres relacions
humanes ho vivim contínuament. La presència física de l’altre no sempre és una
presència que ens ompli. Aquells amb qui estem més a prop, no els trobem de
tant en tant absents? No ens passa a vegades que ni que tinguem molta gent ben
a prop nostre ens sentim sols? Pensem en la relació de parella, però també en
l’amistat o en les relacions pares-fills. Passem per moments de gran presència,
de sentir-se a prop l’un de l’altre i moments d’allunyament, de manca de
sintonia...
I amb Déu? Hi ha
moments que creuríem que el podem tocar, i altres en què no el veiem en lloc.
Dies de llum, dies de foscor.
L’experiència dels
deixebles respecte a Jesús passa també per moments d’absència, de foscor,
sobretot en la creu i per altres de gran presència, de llum, com són les
experiències de Pasqua.
L’Ascensió és l’afirmació
de què l’absència, d’una manera o d’una altra ens acompanyarà sempre en la
nostra vida d’aquí baix. Mai, en la nostra vida podrem viure en una presència
plena de Déu, però tampoc dels altres.
Però l’Ascensió és
també una festa de presència: la presència misteriosa en el quotidià de les
nostres vides del ressuscitat.
Una presència del
Crist que no trobarem mirant al cel, sinó mirant al nostre voltant, estant
atent a aquelles situacions i a aquelles persones que ens criden a ser
solidaris, compassius, amb esperit de servei... Una crida a acollir-los,
escoltar-los, perdonar-los, perquè és en el germà que el Crist se’ns fa present
per tal que nosaltres actuem com ell va actuar: amb l’esperit d’aquell samarità
que sense fer preguntes es va aturar i va socórrer l’home caigut al costat del
camí.
Viure aquest amor
concret és l’única manera de descobrir la presència dia rere dia del Crist en
la nostra vida.
Que l’eucaristia,
signe d’aquesta presència, sigui l’aliment que ens ajudi a descobrir-lo, i faci
de nosaltres testimonis del seu amor.
