divendres, 27 de maig de 2016

Doneu-los menjar vosaltres mateixos

El Cos i la Sang de Crist any C
1Co 11, 23-26  Lc 9, 11b-17
Les paraules tant dels evangelis com de Sant Pau que ens relaten el darrer sopar de Jesús, ens recorden el desig expressat per Ell de què fem memòria del seu gest: “Feu-ho per celebrar el meu memorial”.
Cada celebració de l’eucaristia és per als cristians un gest de memòria.
La vida humana és plena de gestos de memòria. La memòria és essencial en la nostra vida. Per això ens amoïna quan veiem que perdem la memòria, que ens falla. I encara més, ens amoïna el pensar que algun dia la puguem perdre completament o que algú del nostre entorn la perdi. Necessitem la memòria per reconèixer la gent que estimem o que hem estimat. Necessitem la memòria per reviure els moments feliços, i també per recordar aquells moments que ens han fet mal i que voldríem que no es tornessin a repetir.
És veritat que a vegades la memòria ens retorna al passat i voldríem restar en aquest passat. Quan pensem que abans tot anava millor, que el futur és negre… És una memòria que no ens ajuda a avançar.
La memòria de Jesús és especial. Ens porta a un fet del passat, la vida de Jesús, però no per quedar-nos-hi, sinó per fer-la real en el present. En l’eucaristia gosem dir que Jesús és present, no ahir sinó avui, en la nostra vida d’avui.
Quan escoltem la seva paraula no és per saber el que va dir ahir, sinó perquè ens parli en la nostra vida d’avui.
Quan repetim el gest del pa trencat i del vi vessat, no és per fer un ritus sagrat. És perquè creiem que en aquest gest de trencar el pa, Jesús se segueix donant a cadascun de nosaltres, convidant-nos a encarnar en la nostra vida la seva manera de viure, una vida donada, “trencada” per a tothom.
Per això, la celebració de l’eucaristia hauria de tenir conseqüències en la nostra vida. No és un acte íntim que ens fa més pietosos o més religiosos. És un acte que ens ha de fer més humans, més solidaris, més fraterns, més servicials, més acollidors, a punt de perdonar el qui ens ha ofès.
Quan hem escoltat la segona lectura en què Pau recorda la tradició del darrer sopar, just abans, Pau havia renyat els corintis perquè després de l’eucaristia sopaven el que es portaven de casa, i mentre alguns no tenien res, d’altres s’afartaven. I Pau els diu “Ja no celebreu el sopar del Senyor”, és a dir, ja no celebreu l’eucaristia per més ben celebrada que sigui, per més que fem i diguem tot el que el ritual ens diu que s’ha de dir i fer.  Igualment, les nostres eucaristies no són eucaristies si la nostra vida no té res a veure amb el gest de Jesús del que fem memòria.
En la multiplicació dels pans, els primers cristians hi van veure de seguida un lligam amb l’eucaristia. Aquest miracle de Jesús és ple de significats. La resposta primera de Jesús als deixebles : «Doneu-los menjar vosaltres mateixos», és una crida a prendre les nostres responsabilitats en la vida i en el món. Som responsables de la fam dels altres. De totes les fams: de la de menjar, en primer lloc, però també de la fam de justícia, de llibertat, de dignitat, de llibertat... Hem de cercar l’aliment que ha de calmar totes aquestes fams! Déu es val de nosaltres perquè el pa de cada dia arribi a tots els homes i dones d’avui, començant per aquells que tenim més a prop nostre.
Els temps actuals són difícils per a molts. Davant del drama dels immigrants i dels refugiats, de quina manera intentem saciar la fam de pau, de tenir una casa, una educació, en definitiva la fam de dignitat humana. Els voluntaris que s’han desplaçat als camps de refugiats contínuament fan el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos. Amb ben poca cosa alleugen la vida difícil en la que viuen els refugiats. Els seus testimonis remouen les nostres consciències. Quan veiem les multituds que malviuen allà, quan veiem una embarcació plena de gent que es capgira, no podem deixar de pensar en les paraules de Jesús: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”.
Amics, que aquesta eucaristia en el dia de Corpus ens ajudi a millorar les nostres eucaristies. Que hi hagi cada cop més lligam entre el que aquí dins celebrem i fora d’aquí vivim.