dimecres, 1 de juny de 2016

Jove, aixeca't!

10 diumenge durant l'any C
Lc 7, 11-17
Després dels temps de Quaresma i Pasqua i de dos diumenges celebrant solemnitats especials (Trinitat i Corpus), reprenem la lectura de l’evangeli de Lluc que ens acompanyarà fins acabar aquest any litúrgic.
I ho fem amb aquesta trobada de Jesús amb una viuda que acabava de perdre el seu fill únic. Una situació realment dramàtica, on aquesta dona que en perdre el seu marit ja va quedar en una situació de vulnerabilitat, tal com quedaven les viudes en temps de Jesús en una societat molt patriarcal, perdent el seu fill únic afegeix una situació de soledat i dolor immens, el dolor de qualsevol mare que perd un fill, i en el seu cas, a més, fill únic.
La trobada amb Jesús, camí del cementiri és intensa: La mira als ulls, on descobreix el seu dolor, i se’n compadeix. Es posa a la seva pell, es commou, i intenta posar fi al seu plor. No es desentén de la seva situació. Un cop el noi ressuscitat, el torna a la seva mare per aturar el seu plor.
Més enllà de les anècdotes, aquest evangeli hauria de tocar-nos en el nostre interior. Hi ha tantes situacions on dones i homes ploren! No puc deixar de pensar en la fotografia d’aquesta setmana d’un infant petit mort en una de tantes embarcacions enfonsades intentant creuar el mediterrani. Podem imaginar, si és que eren vius, els rostres dels seus pares.
I en les situacions que ens són més properes, persones que són prop nostre i que ploren per tantes realitats dures dels nostres dies. Com els mirem? Com ens compadim d’ells amb una compassió activa que no es queda en el sentimentalisme i en la inacció?
Aquest és el sentit de la paraula misericòrdia, en aquest any dedicat a ella. La misericòrdia que és capaç de remoure les entranyes i sentir-se tan a prop del que plora com la mare se sent a prop del fill que té dins del seu ventre. En hebreu, aquest és l’origen de la paraula misericòrdia. Aquesta gran proximitat que no ens deixa indiferents davant la sort dels més petits, dels més desprotegits, dels més deixats de la mà de Déu.
El papa Francesc, quan va anar a Lampedusa, va parlar de la globalització de la indiferència. Indiferència davant la molta informació que rebem diàriament del que està passant no massa lluny d’aquí, a Turquia, a Grècia, a Macedònia. Estem com saturats i narcotitzats en rebre notícies i ens costa reaccionar. Què faria avui Jesús? Segurament aniria allà on es troben, per mirar-los, per abraçar-los, per intentar que no plorin i que trobin un lloc d’acollida.
Europa d’arrels i cultura cristianes, com responem al clam de les viudes d’avui i dels joves d’avui. Quina esperança els donem, quin futur els proposem.
Que l’Esperit de Pentecosta ens faci obrir portes i finestres, fronteres i barreres, per sortir a parlar als homes i dones de diferents llengües i cultures amb l’únic llenguatge amb l’única cultura que és portadora d’esperança i que tothom pot comprendre, el llenguatge i la cultura de l’amor, no un amor edulcorat sinó un amor a l’estil de Jesús, gratuït, generós i sense fronteres.