divendres, 17 de maig de 2013

L’Esperit s’uneix personalment al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu

Ac 2, 1-11  Rm 8, 8-17  Jn 14, 15-16. 23b-26
Pentecosta any C

Cinquanta dies després de Pasqua, el dia en què vam celebrar la resurrecció de Jesús, celebrem la festa de Pentecosta, la festa de l’Esperit, celebrem que aquest Déu que Jesús ens ha ajudat a descobrir, aquest Déu que és “Abba, Pare”, és un Déu proper, un Déu que ens acompanya. I aquesta proximitat, aquest acompanyament és tan profund, que no n’ha tingut prou a fer-se humà en Jesús, sinó que s’ha ficat dins nostre per unir el seu Esperit al nostre.

El text dels Fets dels Apòstols ens descriu un esdeveniment que és difícil d’explicar.  Més val, potser, no fer massa explicacions, sinó descobrir la seva acció en nosaltres.

Als Apòstols i a Maria, aquest Esperit els fa passar de la por a la valentia, de la feblesa a la força, de la tristesa de la creu i la mort, a l’alegria de la vida. Els apòstols surten i canvien el seu llenguatge per parlar amb el llenguatge de l’amor, aquell que tos entenen siguin de la nacionalitat que siguin.

L’Esperit de Déu és també dins nostre. Es l’Esperit el que ens fa actuar per donar fruits d’amor, d’alegria, de pau, de paciència, de bondat, de fe, d’humilitat, de domini d’un mateix.

És l’Esperit que trenca fronteres. En ell no hi ha llengua, ni raça, ni classe social, ni sexe, ni religió, ni partit polític, ni equip de futbol...

 Aquest Esperit de Déu, que sovint és opac en les nostres vides, va ser transparent en Jesús. Jesús no va posar traves entre l’Esperit de Déu i el seu esperit humà. Per això és el Fill de Déu, el Déu fet home.

Per a nosaltres, el camí que hem de seguir perquè l’Esperit de Déu pugui actuar a través nostre és el camí de Jesús.

En l’evangeli Jesús ens ha dit que l’estiméssim. Però estimar Jesús és guardar els seus manaments, és fer cas del que ell ens diu. Estimar Jesús ens porta indefectiblement als altres, a estimar els altres de la manera que Jesús ho va fer.

És estimant que l’Esperit s’alia amb nosaltres, perquè abans que res és Esperit d’amor. És un esperit que ens empeny, que ens convida a avançar. No substitueix el nostre propi esperit humà. El respecta, però no el deixa tranquil.

Com va dir el bisbe de Roma Francesc en una de les seves homilies, a vegades ens omplim la boca de l’Esperit de Déu, però preferim que no ens molesti, intentem domesticar-lo, perquè és un esperit que ens fa avançar i nosaltres sovint preferim quedar-nos estancats allà on som. Deia encara que l’esperit ens empeny a viure més d’acord amb l’evangeli, però nosaltres ens resistim. Finalment convidava a no oposar resistència, a ser dòcils.

 L’Esperit de Déu no actua ara més o menys que abans. El que canvia no és l’Esperit, sinó precisament la docilitat de les persones, i no només dels cristians, a la seva acció. L’Esperit actua a través de tants homes i dones, de tantes organitzacions i institucions que ens aquests temps de dificultat econòmica actuen en favor dels desafavorits, dels qui han perdut la feina o la casa. L’Esperit actua a través del banc dels aliments o de la plataforma per als desnonats. L’esperit actua a través de Caritas, de Mans Unides, de Metges sense Fronteres i de tantes organitzacions que treballen per als més pobres d’aquest món.

Es l’Esperit el que en cada eucaristia transforma el pa, el vi i els nostres cors perquè esdevinguem vida de Jesús, Cos de Crist.

Que aquesta eucaristia en la festa de la Pentecosta no s’acabi entre aquestes quatre parets. Que com els deixebles, obrim portes i finestres i anem a tots els ambients on som per parlar amb el llenguatge de l’amor, el llenguatge que tothom entén. Que siguem testimonis pel nostre amor que Déu és Amor.