divendres, 15 de març de 2013

Tampoc jo no et condemno

Is 43, 16-21   Jo 8, 1-11
5 diumenge Quaresma any C

En un món com el nostre, en crisi, tenim la temptació del pessimisme. De pensar que el passat era millor en tots els sentits: econòmic, social, polític, moral, religiós... tant a nivell personal, familiar, comunitari, nacional. Fàcilment diem que abans les coses anaven millor, que no entenem cap a on anem, cap a on va el món.
Molts jueus quan eren a l’exili de Babilònia vivien també amb aquests sentiments. Res no seria com abans. Israel no tenia futur. Només existia en els records del passat.
Enmig d’aquest pessimisme Isaïes, com d’altres profetes, alça la veu per donar un missatge d’esperança, de futur, de novetat.
La dona adúltera tampoc no té futur als ulls dels qui la condueixen a Jesús. I acomplir la Llei, segons ells, és estroncar d’arrel el futur de la dona.
No és aquesta la manera de pensar i d’actuar de Jesús cap a ella. Mirant-la descobreix en ella futur, vida nova. Jesús, que és Paraula de Déu, creu profundament en l’ésser humà, en la seva capacitat de refer la vida, com el pare de la paràbola que mai no ha perdut l’esperança en el retorn del seu fill.
La paraula “condemnar” no forma part del vocabulari de Jesús, sobretot quan s’adreça a una persona amb cara i ulls. Jesús només condemna tot allò que va contra la dignitat de les persones. Jesús condemna el mal però no els qui fan el mal. Davant d’una cara, d’uns ulls, la mirada de Jesús és la mirada de Déu, una mirada tendra i misericordiosa, la mateixa mirada que Déu té cap al poble d’Israel, la mateixa mirada que Déu té per a la humanitat.
 La facilitat que tots tenim de condemnar les persones, de jutjar-les, és molt gran. Des dels grans d’aquest món, passant pels grans de l’Església fins a cada un de nosaltres. L’evangeli d’avui, les poques paraules de Jesús i sobretot els seus gestos, han de ser llum de la nostra manera d’actuar.
Tenim aquesta mirada misericordiosa cap als altres i també cap a nosaltres mateixos? Som capaços de descobrir sempre futur i vida nova en els altres i en nosaltres?
En aquest moment crucial de la vida de l’Església, l’elecció del papa Francesc és una oportunitat per tenir també aquesta mirada de novetat, futur i esperança.
Alguns gestos inicials, començant per l’elecció del nom, la senzillesa en el vestit en el moment de sortir al balcó, les paraules també senzilles i clares, la petició de ser beneït abans de beneir... poden ajudar-nos a tenir aquesta mirada d’un futur de més senzillesa de la nostra Església.
Sabent que no hem d’esperar que tot vingui de més amunt, que d’aquest futur en formem part cada un de nosaltres, que la nostra manera de fer, els nostres gestos i les nostres paraules poden contribuir a que la bona notícia de Jesús s’estengui en el món d’avui tan mancat de bones notícies.
 Déu creu en nosaltres, Jesús creu en nosaltres. Ens fan confiança. No ens condemnen quan som infidels, quan som tebis en el nostre testimoni. Ens diu el mateix que a la dona: “Tampoc jo no et condemno”.
Ens convida a aixecar-nos i a anar cap a tots aquells que es creuen en el nostre camí per obrir-los camins d’esperança i de futur en aquests temps de crisi i dificultat.
Ens convida a apropar-nos de tantes dones, que com la de l’evangeli, avui són condemnades, discriminades, tractades amb violència.  
D’aquí dues setmanes celebrarem la festa de Pasqua, la festa de la novetat, de la vida, del futur, de l’esperança. Encara tenim temps per a reconciliar-nos amb nosaltres, amb els altres i amb Déu.
Celebrem l’eucaristia. Fent memòria del passat, del gest alliberador de Jesús amb la seva vida donada, trencada per a tots, anunciem aquest futur nou, el món nou que s’inaugura amb la seva resurrecció.