dissabte, 9 de març de 2013

Era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat

Lc 15, 1-3.11-32
4 diumenge Quaresma any C
En la coneguda paràbola, anomenada del fill pròdig, que acabem d’escoltar hi ha tres personatges, el pare, el fill gran i el fill petit.
A vegades hem donat molta importància al fill petit, sobretot per la seva decisió de tornar a casa, i ens ha servit per pensar en el fet de demanar perdó a Déu. Però si ens hi fixem bé, la conducta d’aquest fill petit és poc modèlica. Agafa, en vida del pare, l’herència. En l’original grec diu fins i tot que es queda els mitjans de viure del pare. S’ho malgasta tot, només recapacita quan està passant gana, i decideix tornar. En tot moment, en el fons, només pensa en ell. En cap moment pensa en el seu pare o en el seu germà gran.
El fill gran és el fill que es creu perfecte, millor que el seu germà petit. Això fa que no el consideri més com a germà seu. Al pare li diu “aquest fill teu”. És el pare el que li fa comprendre que malgrat tot, segueix sent el seu germà.
És la figura del pare la que Jesús vol posar davant nostre.  Aquest pare que estima generosament, que sempre està pensant en la situació en què es troba el seu fill. La seva preocupació és la pèrdua de dignitat del seu fill, tant per la vida que va portar malgastant la fortuna com en el moment en què ho ha perdut tot i no té res per menjar. Al pare no li preocupen el seu honor, els seus interessos econòmics, ni la manera com el tracten els seus fills. Només pensa en la vida del seu fill, que no s’autodestrueixi, que no sigui un mort en vida, sense conèixer l’alegria de viure com a fill estimat.
La trobada del pare i el fill és sorprenent. És el pare qui va a l’encontre del fill, commogut fins a les entranyes. No el deixa acabar la seva “confessió”, no vol més humiliacions. No li imposa ni càstig ni penitència. Li restitueix la seva dignitat posant-li el vestit, les sandàlies i l’anell.
La paràbola la podem interpretar veient en la manera de ser del pare la manera de ser de Déu. Però de fet Jesús l’explica per justificar la seva pròpia manera de fer. No hem d’oblidar que la manera de ser de Déu l’hem descobert en la manera de ser de Jesús. En aquest pare hi hem de veure Jesús, en la mirada amable i acollidora que sempre tenia envers els altres. En el seu intent de recuperar la dignitat d’aquells que l’havien perdut, fossin dones, recaptadors d’impostos, samaritans, infants. En el pare hi veiem l’amor generós i sense fronteres que Jesús va posar en pràctica, que el feia parar l’altra galta o estimar els enemics. En el pare de la paràbola descobrim l’amor que Jesús ens proposa de viure, un amor que no és el que a vegades vivim. Aquell amor calculador i escarransit, ple de prejudicis i de rancors. Que no oblida el mal que un dia em van fer, que sempre té un roc a la faixa. Aquest és moltes vegades el nostre amor.
L’amor de l’evangeli traspassa totes les fronteres i com el pare, només veu la situació en què es troba l’altre.
Aquest és l’amor que podria canviar el nostre món. L’amor dels homes i dones de bona voluntat, l’amor de tantes dones, de tantes persones voluntàries que fan que hi hagi rostres de tendresa i amabilitat. Que encenen llums d’esperança en els desesperançats.
El món no és tan dolent i negatiu com a vegades ens el pintem. I en qualsevol cas, cada un de nosaltres podem ser instruments perquè el mal reculi una mica. No depèn només dels importants d’aquest món, depèn també de nosaltres.