dissabte, 14 de maig de 2011

Jo sóc la porta

La imatge de Jesús pastor devia ser suggerent i estimada pels primers cristians, ja que va ser una de les representacions més antigues que es van fer de Jesús.
Es una imatge i una paràbola que té com a centre Jesús. Ens vol comparar la bondat del pastor que es preocupa de les ovelles, que se sacrifica per elles.
Es veritat que en ocasions sembla que s’hagi posat al centre l’ovella, que representa el qui vol seguir Jesús, i les característiques de les ovelles com a animals dòcils, obedients, que no protesten, que segueixen el ramat. Penso que no és aquesta la intenció primera de la paràbola.
Jesús no busca en els que el volem seguir, persones passives, que no tenen mai cap iniciativa, que van on va el ramat.
Són altres, en tot cas, les qualitats de l’ovella que la paràbola remarca. La situació de por en què es poden trobar, i també la capacitat de saber escoltar i reconèixer la veu.
La primera, la situació de por o de desorientació, és ben real en les nostres vides. Ho vèiem diumenge passat en els dos deixebles d’Emaús. La vida humana genera en molts moments por, incertesa, desorientació. Tots ens hi hem trobat. I davant d’aquestes situacions, busquem paraules que ens donin seguretat, llum.
Però com Jesús diu, hi ha moltes veus que ens parlen, i no totes ens condueixen al bon lloc. A vegades busquem veus que ens diguin clarament el que hem de fer, tot pastat, sense que hi hagi de la nostra part una reflexió. ¿No és la manera de fer de les sectes, que s’adrecen sovint a persones que es troben en un moment de por, d’incertesa, donant-los consignes clares, però que no deixen lloc a la pròpia reflexió?
La veu de Jesús no és així. Les seves paraules ens donen pistes, ens indiquen una direcció. Cal sempre una resposta personal. Som nosaltres els qui hem de caminar. Jesús no ho fa per nosaltres. Ell ha fet el seu camí i ens ha convidat a seguir-lo, però en el nostre avui i amb el nostre propi camí. Som nosaltres els qui hem d’encarnar la seva paraula a les nostres circumstàncies concretes. Jesús vol seguidors actius, que prenguin riscos, encara que això suposi a vegades equivocar-se.
En l’evangeli hi ha de fet dues paràboles. En la primera Jesús es compara amb el pastor; en la segona, es compara amb la porta. Una porta que ens condueix a la vida. No només una vida en el més-enllà, sinó a viure ja avui seguint l’esperit de les Benaurances, que és l’esperit de Jesús.
La Pasqua va fer descobrir als deixebles, als primers cristians, i ens fa descobrir a nosaltres, quina és la vida veritable, aquella que té llavors d’eternitat. La vida sovint ens fa pensar més aviat en fragilitat, en limitació.
La Pasqua ens anuncia que més enllà d’aquesta fragilitat hi ha llavors d’eternitat cada vegada que estimem, perdonem, acollim, servim, compartim, ens preocupem dels altres.
Es l’exemple de Jesús, que no va voler guardar la seva vida per a ell, sinó que la va donar. Però és també l’exemple de tants homes i dones, cristians o no, creients o no, que han viscut oberts als altres, preocupats de la sort dels altres, i així han trobat el sentit del seu viure.
Que l’eucaristia ens ajudi a saber escoltar la veu de Jesús en la nostra vida de cada dia, a saber trobar la porta que ens condueix al seu Regne.