divendres, 6 de maig de 2011

Queda't amb nosaltres

L’evangeli dels dos deixebles que caminen cap a Emaús és segurament un dels textos més elaborats i suggestius que ens parlen de la resurrecció de Jesús. És un text molt reflexionat. Es difícil que sapiguem ben bé què va passar. Però el que sí sabem és que l’experiència pasqual va canviar radicalment els deixebles. Quan caminen al principi estan tristos, desorientats, cecs. El rencontre amb Jesús, primer en la conversa en el camí i després en el gest a taula, converteix la tristesa en alegria, la desorientació en camí clar, la ceguesa en llum.
Escoltant-lo avui l’hem de llegir com un text que ens ajudi a comprendre el nostre avui. Ens ha d’ajudar a fer el mateix camí que els dos deixebles en les nostres situacions concretes. Perquè nosaltres també tenim els nostres camins a Emaús, camins de decepció, por, tristesa, desorientació i foscor. Qui pot dir que mai no s’hi ha trobat?  Hi ha tants moments en què ho deixaríem córrer tot, en què no comprenem perquè ens passen coses, en què no sabem quin és el camí que cal triar.  
Tantes vegades som deixebles que caminen cap a Emaús!
Segur que ens agradaria en aquestes circumstàncies poder viure l’experiència que ens faci sortir de l’atzucac, que ens obri portes  de futur, que ens indiqui camins clars.
Els dos deixebles fan aquest pas gràcies a la trobada amb Jesús, una trobada que els dóna llum.  
Els dos deixebles vivien en la foscor perquè aquell Jesús de Nazaret, que per a ells era algú que havia passat fent el bé, estimant, perdonant, acollint... havia estat crucificat com si fos un bandit. Viuen en la foscor perquè pensen que l’amor ha estat vençut per l’odi.
La trobada amb Jesús els fa comprendre que no és així. Que malgrat tot, l’amor té la darrera paraula.
Com ha estat aquesta trobada que els fa anar de la decepció a la missió, de la tristor a l’alegria, de la ceguesa a la llum?
Abans que Jesús es posi al seu costat, els dos deixebles parlaven de Jesús. Es feien preguntes, com podia ser tot el que havia passat? Es enmig d’aquest record que Jesús s’ajunta a la seva conversa i l’orienta, els fa comprendre que encara que els ulls humans veuen fracàs, els ulls del cor havien de fer confiança al missatge de Jesús. La darrera paraula no estava en l’odi de la creu sinó en la seva vida, aquella vida plena d’amor que havia recorregut els camins de Palestina.
Però allà on els ulls s’obren del tot és en el gest de trencar el pa. No es tracta d’un gest màgic, és el gest que resumeix el que havia estat la vida de Jesús, una vida que es fa trossos per estimar tothom, un pa compartit que ens diu que quan es comparteix, la foscor, la decepció, la malaltia, la soledat, troben petites llums d’esperança.
El gest de Jesús recorda als dos deixebles que és compartint que es pot passar de la mort a la vida, de la tristesa a l’alegria. I això no són paraules boniques. És el gest del qui comparteix el seu temps amb el qui està malalt per acompanyar-lo, del qui comparteix el seu diner amb el qui està a l’atur, del qui comparteix el seu somriure amb el qui està trist, del qui comparteix els seus talents amb els altres...
 Els dos deixebles, quan han reconegut Jesús, quan han comprès que la darrera paraula es troba en la vida de Jesús, no es queden asseguts. S’aixequen i tornen a Jerusalem d’on havien fugit per anunciar el que havien descobert.
Que també avui el pa que trencarem obri els nostres ulls perquè enmig de les nostres dificultats, de les nostres foscors, sapiguem aixecar-nos i anunciar amb la nostra vida compartida que l’amor és més fort que la mort.