17 diumenge durant l'any C
lectures
lectures
La pregària que Jesús ens va
ensenyar comença per la paraula “Pare”.
Jesús no s’inventa aquesta imatge de Déu. El Déu d’Israel ja és un Déu tendre i
misericordiós. Fa pocs diumenges escoltàvem el profeta Isaïes comparant Déu amb
una mare que amanyaga i consola. Aquesta imatge d’un Déu mare és present a
l’Antic Testament. Per això, avui, és bo que completem el Déu Pare de Jesús amb
un Déu Pare-Mare tendre, misericordiós, que ens estima com un pare o una mare
estimen els seus fills.
La pregària de Jesús continua amb
una lloança i un reconeixement a aquest Déu que ens estima. Aquest
reconeixement el fem enmig de la nostra situació que en alguna ocasió potser ens
portaria a dubtar d’aquest reconeixement. Però és precisament enmig dels
nostres desànims, malalties, ensopecs que ens sabem estimats per Déu. No es
tracta doncs d’una fe il·lusa o per als bons moments.
És amb aquest esperit de
confiança que va més enllà de la immediatesa que podem demanar a Déu, tal com
ens diu Jesús: “demaneu, cerqueu,
truqueu...”; sabent que a vegades no se’ns dóna, no trobem i no se’ns obre.
Perquè l’existència humana és misteri i Déu no és una màquina que ens resol o
evita les contradiccions d’aquesta existència.
A l’hort de les oliveres Jesús va
demanar que Déu li estalviés tot el que havia de venir. I aparentment, als ulls
humans, Déu no li va concedir el que va demanar. I segur que tots nosaltres
tenim aquesta experiència d’haver demanat i no haver rebut. Una experiència que
no ens impedeix de seguir demanant,
cercant, trucant. La nostra pregària és signe de la confiança que seguim
posant en aquest Déu que potser a vegades no comprenem però que sabem que ens
estima.
I perquè vivim en aquesta
confiança, perquè ens reconeixem fills, responem a aquesta filiació amb
fraternitat, reconeixent en cada home o dona que ens trobem un germà, una
germana. Responem a l’amor del Déu pare-mare amb amor fraternal, tal com va fer
el samarità de la paràbola.
Per això la nostra pregària ha de
ser compromesa. Tot el que demanem a Déu ens compromet. Som mans de Déu, braços
de Déu per fer créixer esperança al voltant nostre.
Pregar avui té com a conseqüència
ser solidaris i germans d’aquells que no tenen feina, d’aquells que han estat
desnonats, d’aquells nouvinguts que poden ser expulsats, d’aquells refugiats
que arriben a casa nostra, dels joves que no troben una primera feina, de les
dones que són discriminades o que reben violència... en definitiva de tots
aquells que tenen encara més raons per demanar,
cercar, trucar.
Déu es val de cada un de nosaltres
per estimar els seus fills. Déu es val dels pares i mares per estimar els
infants. Déu es val dels educadors per estimar infants, adolescents i joves.
Déu es val de les ONG per estimar els seus fills més vulnerables i
desprotegits. Déu es val dels voluntaris per arribar a la gent gran, als immigrants,
als discapacitats de qualsevol mena. Déu es val de tu i de mi per estimar aquell
fill de Déu que no coneixem de res però que ens necessita.
Déu no és un opi que ens adorm, és
una força que ens desvetlla i ens fa obrir les nostres fronteres perquè estimem
generosament.
Que el Déu pare-mare, el Déu tendre i
misericordiós, vingui a nosaltres i trobi un cor obert a la seva paraula i al
seu amor.