22 diumenge durant l'any B
Hem reprès l’evangeli d’aquest any, el de Marc, que ens acompanyarà fins al final de l’any litúrgic. I en aquesta represa hem escoltat un text important, un d’aquells textos que ens expliquen bé la manera de pensar i de fer de Jesús.
Una manera de pensar que s'arrela en l'ensenyament dels profetes i de l'Antic Testament, l’ensenyament que diu que el més important de l'home es troba no en l'exterioritat, en l'aparença, en el que es veu amb els ulls, sinó en el cor, aquesta paraula simbòlica que designa quelcom difícil d'explicar, el centre de la persona, allà on només hi podem arribar nosaltres, on prenem decisions, on optem, on fem el bé i també el mal.
En un món com el nostre, on es dóna tanta importància a la imatge exterior, al què diran, on la paraula donada no és de fiar, on l'engany, la corrupció, la falsedat són tan presents, l'ensenyament de Jesús és ben actual.
A les benaurances, Jesús va declarar benaurats els nets de cor, i és precisament d’aquesta netedat de cor del que es tracta en l’evangeli d’avui. Un cor transparent i net, un cor que no enganya. Això és el que Jesús ens proposa: tenir un cor net, un cor que no necessita de disfresses exteriors per amagar quelcom.
Quantes vegades els ritualismes, les pràctiques externes, l’acompliment d’unes normes no són una manera de crear-nos una bona consciència davant dels altres, perquè sabem que el que hi ha al fons de nosaltres és ben lluny del que proclamem amb boniques paraules.
Els fariseus retreuen a Jesús que els deixebles no es renten les mans ritualment abans de menjar. No es tracta ara de criticar pràctiques d’altres religions, però sí que és cert que les paraules de Jesús van alliberar els seus seguidors de moltes pràctiques habituals en d’altres religions, sobretot respecte del menjar, però no només respecte del menjar. Es tracta d’un principi que ens ajuda a anar cap al que és essencial i a no donar una importància excessiva a qüestions secundàries i superficials.
I això ho podríem aplicar també a les nostres pràctiques cristianes. Sempre cal vigilar a no donar més importància a l’exterioritat d’aquesta pràctica o ritual en comptes de donar-la a la realitat interior que vol significar.
L’eucaristia per exemple: és important fer les coses bé, amb dignitat. Llegir bé les lectures, escollir bé els cants, dir correctament les pregàries. Però tot això sempre ha d’estar al servei del significat interior de l’eucaristia: un temps per escoltar la paraula, per interioritzar, un temps per recordar i repetir els gestos d’amor de Jesús, la seva vida donada a trossos per tothom, i sobretot un temps que ens ha d’ajudar a apropar-nos a Ell, seguir-lo més de prop, posar en pràctica els seus ensenyaments.
Si ens quedéssim només amb la bellesa, amb la formalitat, seríem com aquells fariseus i mestres de la llei, que s’han rentat molt bé les mans, però la seva conducta no segueix el que els rituals de purificació volen significar.
És per això que la carta de Jaume, en la línia de molts profetes de l’Antic Testament, diu: “La religió pura i sense taca als ulls de Déu és que ajudeu als orfes i les viudes en les seves necessitats, i us guardeu nets de la malícia del món”
Aquesta “religió pura” no va tant pel camí dels ritus externs, sinó pel camí de l’acció concreta que surt d’un cor que és compassiu, com el del samarità que es commou quan veu l’home ferit al costat del camí.
Amics, que en l’eucaristia que celebrem sapiguem descobrir amb el cor allò que és invisible als ulls, descobrir aquest Déu que ens invita a ser cordials, és a dir, a fer sortir del cor fruits d’amor.
