3 diumenge de Quaresma any B
En el nostre camí cap a Pasqua, les lectures que avui hem escoltat ens parlen del camí que el poble d’Israel va haver de recórrer per guanyar la llibertat. Llibertat enfront, en un primer moment, de l’esclavatge dels egipcis. Un esclavatge exterior a ells. Un esclavatge no volgut, patit.
Però en la travessa del desert, un cop alliberats d’aquest esclavatge conduïts per Moisès, descobreixen nous esclavatges, aquesta vegada molt més interiors i d’alguna manera, volguts. En ús de la seva llibertat cauen en nous esclavatges més subtils, l’esclavatge de la riquesa, de la cobdícia, de l’odi al germà.
El decàleg, els deu manaments, comencen per recordar que Déu els ha alliberat de l’esclavatge d’Egipte. Aquest Déu els fa una proposta de vida que els permeti de gaudir d’aquesta llibertat sense caure en d’altres esclavatges. El primer manament és el de no divinitzar res que no sigui Déu. Cap realitat humana, cap bé material. Ni el diner, ni el benestar material, ni el poder sobre els altres poden ser déus. Des del moment en que ho són, ens convertim en els seus esclaus. Viure amb els altres relacions de respecte i d’amor ens ajuden a conservar la llibertat.
És en aquest mateix sentit que Jesús entra en el Temple de Jerusalem i en fa la purificació. Aquell lloc s’havia convertit en un ídol enlloc de ser signe de la presència de Déu.
Amb aquesta purificació, i amb tota la seva vida, Jesús ens fa saber que és en la seva humanitat on Déu es fa present. En la seva humanitat tal com ell la va viure: una humanitat viscuda com a servei, acolliment, sobretot dels més febles, perdó, solidaritat, amor.
És en aquesta manera de viure la vida humana que Déu es fa present. Tots els altres llocs, es diguin mesquites, sinagogues, temples budistes, o esglésies, no són llocs de la presència de Déu si no són llocs on s’ajuda a créixer en humanitat. Quants de cops aquests llocs religiosos han estat llocs d’absència de Déu perquè hi ha mancat humanitat!
El criteri de verificació d’aquesta presència no es troba ni en la bellesa, ni en l’encens, ni en la sumptuositat, ni en els cants ben cantats, ni en les paraules ben pronunciades. El criteri de verificació es troba en el fet que els qui es reuneixen en aquests llocs creixen en humanitat gràcies al que allà es diu o es fa.
En cas contrari, si Jesús hi entrés, tornaria a fer el que va fer al Temple de Jerusalem, aquell temple del que els jueus se sentien tan orgullosos per la magnificència que tenia, per les seves columnes o pel seu or.
Amics, en aquest temps de Quaresma deixem entrar Jesús en el nostre cor, en la nostra vida, perquè també ens purifiqui, faci neteja, expulsi els nostres ídols, tot allò que no ens ajuda a estimar i que ens esclavitza. Tot allò que ens allunya del Déu de Jesús i dels seus preferits, els pobres, els refugiats, els sense-sostre, els qui viuen en la foscor, els qui en els temps actuals han perdut la feina o han hagut de tancar el seu negoci, estan malalts o han perdut un ésser estimat. Estar a prop d’ells és estar a prop de Déu.
Celebrem una vegada més l’eucaristia. Però fem-ho de tal manera que Jesús s’hi trobi còmode, que trobi en nosaltres homes i dones que intentem créixer en humanitat.
